Hi ha dues maneres de combatre la desigualtat econòmica. La primera és imposar impostos als rics per subsidiar els pobres. La segona és incrementar els ingressos dels més desafavorits mitjançant la reducció de l’atur, l’increment de l’ocupació i la creació de riquesa. La primera pressuposa la preeminència de la hisenda de l’Estat en la seva funció més redistributiva. La segona posa de relleu la importància de la creativitat empresarial com a mecanisme generador d’ingressos per permetre sortir de la pobresa. La primera és un joc de suma zero. El que uns hi guanyen amb la mà visible de l’Estat equival exactament a la pèrdua dels altres. La segona, en canvi, és un joc de suma positiva. La innovació i creativitat de les empreses permet crear béns abans inexistents, que es traduirà en nous llocs de treball i més ingressos per la societat. La primera equival a encadenar la societat, privar-la de la seva pròpia subsistència i autoestima per després oferir-li la sopa boba. La segona, en canvi, reforça la dignitat personal al defensar la retirada de les nombroses trabes administratives i restriccions legals que impedeixen el lliure exercici de la iniciativa privada. Per què s’hauria de prioritzar la segona via, i no pas la primera? A dia d’avui, la major part de la pobresa que persisteix en el nostre país no es deu a la incapacitat subjectiva de molts ciutadans per integrar-se productivament en la societat, sinó a les asfixiants regulacions i als confiscatoris impostos de l’Estat que impedeixen que moltes persones prosperin en el mercat. Per exemple, ¿per què la taxa d’atur o la taxa de temporalitat espanyoles, dos factors determinants dels baixos ingressos de les famílies, dupliquen o fins i tot tripliquen la de molts altres països del nostre entorn? ¿Es deu a què els espanyols són pitjors que els portuguesos, italians o grecs a l’hora de treballar? No. Ho fan perquè la normativa laboral genera desocupació, atur massiu i temporalitat. La normativa laboral és profundament antisocial. I de la mateixa manera que parlem de les traves laborals, també podríem referir-nos a totes aquelles barreres regulatòries d’entrada en multitud de sectors com l’energia, la banca, les farmàcies, el transport, etc., que tenen com a principal objectiu la creació de monopolis privilegiats i l’exclusió de tota competència als lobbies empresarials que orbiten a l’entorn del poder polític.
Els estatistes, que quan parlen de desigualtats econòmiques sempre prioritzen l’acció redistributiva de l’Estat mitjançant impostos i subsidis públics, argumenten que en els països occidentals ha augmentat la diferència de rendes per culpa del neoliberalisme. Que la reducció de la despesa pública té efectes regressius al perjudicar els més desfavorits i que caldria, per tant, tornar a incrementar la grandària de l’administració pública i la despesa associada. Aquest raonament és fals. En els darrers anys, la dimensió de l’Estat no ha disminuït, sinó que ha augmentat. El pes de la despesa pública sobre el PIB ha passat, des de l’any 1980 fins ara, del 46,1% al 56,1% a França; del 34,9% al 36,3% als EUA; del 24% al 50% a Grècia; s’ha mantingut en el 39,3% a Gran Bretanya; i pel que fa a Espanya ha incrementat del 31,1% al 41,6%. Per tant, la dinàmica expansiva de creixement continu de l’Estat és més forta que els moviments neoliberals de la dècada dels 80, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan, o els avanços de la globalització. I la desigualtat ha incrementat malgrat l’increment de la despesa pública social (del 20,2% del PIB l’any 1980 al 31,5% actual a França; del 13% al 19,3% als EUA; del 9,9% al 27% a Grècia; del 15% al 21,5% a la Gran Bretanya; i del 15% al 25% a Espanya). En segon lloc, la relació causa-efecte entre l’increment de la despesa pública i la disminució de les desigualtats tampoc és correcta. Els polítics alimenten i beneficien els interessos dels poderosos i de les grans corporacions (monopolis legals, empreses que viuen del BOE, rescats bancaris i interessos del deute públic a favor de la banca, indústria militar…). Pensem en els milers de milions d’euros injectats a Bankia i CatalunyaCaixa. El Tribunal de Comptes xifra en 60.718 milions d’euros el cost acumulat dels recursos públics utilitzats en el procés de reestructuració bancària entre 2009 i 2015. Pensem també en qui ho acaba pagant i qui en resulta beneficiat, en perjudici flagrant de la més elemental justícia distributiva.
La humanitat celebra aquests dies la vinguda al món, en la més estricta senzillesa, d’un infant a Betlem de Judà. Creixerà i es farà fort no gràcies a un Estat encapçalat per Herodes el Gran, que el volia matar, sinó (en l’àmbit terrenal) gràcies al treball productiu a la fusteria del patriarca Josep, del llinatge del rei David. La història dels dirigents polítics en contra de la igualtat, no només econòmica (tots els ciutadans no són iguals davant la llei), és llarga i mereix un article diferenciat. La redistribució estatal de la renda no pot beneficiar els pobres amb la concessió de subsidis públics si aquests prèviament han hagut de suportar una càrrega fiscal superior amb el pagament de més impostos. El problema de la desigualtat es combat veritablement amb la generació de riquesa, l’emprenedoria, la creativitat empresarial, la contenció de la voracitat fiscal i la supressió de cotilles normatives. Es tracta de reduir la pobresa i no pas d’enquistar-la en el teixit social amb les tupides xarxes de l’Estat clientelar que deixa precarietats a dojo en la falsa sortida de la crisi econòmica i financera.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.