El portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, s’ha acostat aquesta setmana al PSOE i Unides Podem segellant el seu suport als Pressupostos Generals de l’Estat. Però no ho ha fet a canvi de millores tangibles per a la ciutadania catalana, sinó motivat per posar fi al dúmping fiscal de Madrid. Per tant, més que emular la baixa fiscalitat de la capital, es denuncia una competència fiscal abusiva i es demana equiparar la fiscalitat madrilenya a la comuna. Rufián defensa que cal acabar amb la condició de paradís fiscal de la capital espanyola, a qui acusa d’aprofitar l’efecte capitalitat per abaixar els impostos al mínim. Això ha provocat la resposta immediata de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que ha promès convertir-se en “el pitjor malson dels que volen robar als madrilenys per pagar les corrupteles de l’independentisme”. I afegeix que en cap cas Madrid és un paradís fiscal, sinó que altres comunitats són un infern fiscal.
Les desigualtats entre ciutadans en matèria tributària i de serveis públics en funció de la comunitat en què vivim, lluny de corregir-se, segueixen augmentant. Són molt clares les que generen els règims forals del País Basc i Navarra, que estan al marge de la resta de l’Estat. I, naturalment, tots tenim present el dèficit fiscal crònic que suporta Catalunya. També Canàries, per la seva condició d’insularitat, té importants particularitats. La Comunitat de Madrid ofereix una fiscalitat molt avantatjosa gràcies a bonificacions i exempcions, de les que es beneficien especialment les rendes altes. Això ha provocat una important fuga de contribuents, especialment de rendes elevades, des d’altres comunitats cap a la capital. La seu social d’algunes importants empreses, que no es caracteritzen precisament per competir en el lliure mercat, també s’ha portat a Madrid buscant la distància més curta amb el regulador.
Els ingressos tributaris que s’obtindrien per madrileny, amb els mateixos tipus nominals en tot el territori espanyol, superarien en un 45% la mitjana nacional i en un 150% els de les Canàries. Aquestes dades evidencien que les bases imposables en la Comunitat de Madrid són tan grans que permeten aconseguir una gran recaptació amb una pressió fiscal reduïda. El tipus marginal màxim per IRPF que paguem a Catalunya és el 48%, mentre que el mínim és el 21,5%. En canvi, a la capital el màxim és només el 43% i el mínim el 18,5%. Malgrat les seves rebaixes d’impostos, la recaptació fiscal de Madrid és molt superior a la mitjana nacional i és la que més contribueix nominalment a la redistribució interterritorial. És la plasmació del que en economia s’anomena “efecte Laffer”. I Madrid té un sistema fiscal favorable no només perquè la seva capacitat recaptatòria sigui molt elevada, sinó també perquè ha mantingut una política de despesa pública continguda.
El sistema de finançament autonòmic espanyol combina un alt grau de descentralització de la despesa pública amb una forta centralització dels ingressos públics. És a dir, serveis públics tan importants com la sanitat o l’educació són competència de les comunitats autònomes, però els principals impostos (IVA i IRPF) estan centralitzats i només transferits parcialment. Les autonomies poden crear alguns impostos poc rellevants (mediambientals o sobre grans superfícies) i en tenen plenament cedits altres (patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats). Però a l’hora de la veritat no exerceixen un control efectiu sobre la recaptació derivada de la seva estructura fiscal, amb l’excepció del País Basc i Navarra, que gaudeixen d’un règim foral propi. Al final, un alt percentatge de la recaptació autonòmica es destina a un fons comú que es reparteix “solidàriament”, subratllo l’eufemisme, en funció de criteris com la superfície, insularitat… Els incentius perversos que genera aquest sistema sobre els governs de les comunitats autònomes són obvis. Es tendeix a incrementar la despesa pública, que beneficia teòricament els ciutadans de cada territori particular, finançant-se amb diners del fons comú que paguen els altres. I per acontentar els electors, a qui es demana el vot cada 4 anys, millor sobredimensionar la despesa pública que retallar els impostos.
Rufián s’equivoca al demanar l’harmonització fiscal. El que convindria és reivindicar la descentralització impositiva de les comunitats autònomes. Es tracta de promoure la corresponsabilitat tributària i que cadascú gasti en funció del que ingressa i no en funció del que ingressen els altres. Si una autonomia vol gastar molt en serveis públics, que suporti impostos elevats. I viceversa. Si es prefereix obrir via a la iniciativa privada, s’hauria de poder baixar els impostos. La competència és sana i la competència fiscal promouria una desitjable rivalitat entre governs autonòmics per proveir serveis públics amb una fiscalitat limitada. S’acabarien les sempiternes transferències “solidàries”, repeteixo l’eufemisme, de les comunitats riques a les comunitats pobres que només serveixen per alimentar la hipertròfia de l’administració pública i l’ampliació de la llista de funcionaris. Si es vol mantenir la redistribució fiscal entre territoris, hauria de ser l’administració central qui ho fes en base a un impost estatal comú. Expressat en termes ben planers, es tracta d’estendre el sistema del concert econòmic basc a la resta de les comunitats autònomes. Descentralització fiscal i no pas harmonització fiscal.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.