El director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, va declarar la pandèmia per infecció del coronavirus el passat 11 de març. Des d’aleshores, la majoria de països, més tard o més d’hora, més ordenadament o menys, han anat decretant mesures de confinament. Amb la població tancada a casa, la impossibilitat d’aglomeracions socials i el manteniment d’hàbits d’higiene molt rigorosos i sovintejats a les mans és segur que l’onada d’infeccions per la COVID-19 disminuirà. Remetran els contagis, el nombre de víctimes mortals s’estabilitzarà primer i disminuirà a continuació, i la situació de col·lapse a les UCIs podrà superar-se mica en mica. Tornarem a la normalitat sanitària. Possiblement no serà la fi de l’epidèmia. Quan la vida social i productiva es recuperi i despertem d’aquest malson, els virus latents que resten en moltes persones asimptomàtics, no manifestant-se o fent-ho de manera dissimulada, tornaran a atacar cossos més dèbils i vulnerables.
Recordem que la virulenta grip espanyola de 1918 va tenir 3 onades infeccioses. La més letal i devastadora, on va morir més gent, no va ser la primera, sinó la segona. Caldrà, per tant, està preparats. Millor mantenir les distàncies físiques i evitar petons i abraçades innecessàries. Les persones amb símptomes s’hauran d’aïllar, fent un seguiment dels seus contactes. Els tests de diagnòstic ràpid continuaran tenint la màxima importància. Si durant el confinament han estat la clau per explicar la baixa taxa de mortalitat del virus a Alemanya, ara hauran de permetre detectar immediatament els nous contagis i evitar la segona onada de propagació. Segurament la mobilitat estarà restringida i les societats més avançades, com l’alemanya, es podran plantejar l’emissió de certificats d’immunitat a les persones amb anticossos del coronavirus, quedant aquestes exemptes de les mesures restrictives.
Però no és de la pandèmia sanitària del que volíem parlar, sinó de la pandèmia econòmica que ens espera. Perquè, com vasos comunicants, les dues estan relacionades i connectades. La interrupció de la producció a escala mundial, mentre la Xina va recuperant el seu ritme, és un fet sense precedents i amb importants efectes reals. Si no hi ha producció no hi ha ingressos, i sense ingressos no hi ha capacitat de despesa. El xoc d’oferta és brutal. Les empreses estan tancades, algunes no podran tornar a obrir i l’atur augmentarà. Els efectes d’aquest traumatisme sobre l’oferta es traslladen a la demanda. Sectors com el turístic i l’hostaleria ho notaran intensament. La depressió econòmica que tenim a sobre pot superar la doble recessió de 2008/09 i 2012. El creixement mundial es reduirà, les tensions desglobalitzadores augmentaran i la divisió internacional del treball es trencarà o s’haurà de reajustar. Ens hem empobrit. I el virus de la pobresa també pot ser letal. En algunes localitats del mezzogiorno italià ja s’han assaltat supermercats. Si la gent passa gana sortirà al carrer sense fer cas de les mesures de confinament. Els grups mafiosos ja estan augmentant el seu control sobre la població del sud d’Itàlia. Afegint sal a la ferida, les polítiques econòmiques de demanda decretades pel govern espanyol agreujaran la complicada situació. Sense la suspensió temporal del pagament d’impostos i cotitzacions socials, i sense la flexibilització de moltes normes administratives que dificulten l’activitat empresarial, molts autònoms, microempreses amb menys de 10 treballadors i pimes moriran en aquesta crisi.
Les mesures del president Sánchez encaminades a assegurar la liquiditat dels agents econòmics i el finançament il·limitat a cost zero proporcionat pel BCE a governs i bancs de l’eurozona, són mesures temporalment necessàries en circumstàncies excepcionals. Però si no van acompanyades de mesures per incrementar la solvència de les empreses i les famílies, així com també i molt destacadament la del propi Estat, no serviran per a res. Només poden servir per guanyar temps a un cost elevat. L’endeutament públic es dispararà. Una sortida de l’euro no és cap solució. Just al contrari, seria encara molt pitjor. La nova pesseta perdria tot el seu valor, la inflació es descontrolaria i la població empobrida veuria indefensa com els pocs estalvis aconseguits amb l’esforç de generacions es volatitzarien. Ningú presta a un Estat en fallida que no pot complir els seus compromisos. O si es fa, es presta a interessos molt elevats, el que forçaria l’Estat espanyol a demanar un rescat exterior. Podem, de moment, donar gràcies a països responsables com Alemanya. El govern espanyol no pot pretendre estirar permanentment més el braç que la màniga. No pot està sempre malgastant i després apel·lar a la solidaritat europea. Cadascú ha de ser responsable dels seus actes. I un Estat espanyol exhaust haurà d’afrontar creixents pagaments d’interessos del deute. Tant per l’increment del valor absolut del deute públic com per l’encariment de la prima de risc. I el pagament del deute té caràcter prioritari a la Constitució espanyola. Recordem que la modificació exprés de l’article 135, feta d’incògnit un calorós cap de setmana d’estiu de l’any 2011, així ho va establir. Per tant, primer s’han de pagar els interessos del deute. I després, amb el que quedi, pagar les jubilacions, els subsidis d’atur, la sanitat, l’educació, els serveis socials, la policia, els sous de funcionaris, etc. etc. etc. L’anomenat Estat del Benestar, tal com l’hem conegut, té les hores comptades. Fins i tot és possible que estiguem assistint al pròleg de la implosió o autodestrucció de l’Estat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.