El Japó va desenvolupar la seva pròpia bombolla immobiliària uns anys abans que ho fes Espanya. El que semblava una economia pròspera i innovadora amagava colossals desequilibris fruit de la manipulació monetària i l’expansió del deute. En aquest entorn de borratxera especulativa, els grans grups industrials japonesos varen convertir-se en entitats financeres on les activitats industrials com la fabricació de vehicles o d’aparells electrònics eren secundàries. El 1990 els preus de la terra estaven disparadíssims. El terreny del palau de l’emperador valia més que tota Califòrnia. La bombolla explotaria poc després i els preus immobiliaris van caure en picat. L’índex Nikkei, que havia arribat als 40.000 punts, va perdre tres quartes parts del seu valor. Actualment, quasi 30 anys després, encara no s’ha recuperat i només aconsegueix els 23.400 punts. Les polítiques keynesianes utilitzades per sortir de la crisi han estat un fracàs absolut. El govern ha gastat bilions de iens que no tenia per acabar afavorint les empreses constructores vinculades als polítics i convertir el Japó en el país més endeutat del món. El deute públic supera el 225% del PIB i el dèficit anual pressupostari és del 6%. El creixement és inexistent, el tipus d’interès zero o negatiu i la inflació baixíssima. La plena ocupació és fictícia i encobreix un atur important que minva la productivitat i la capacitat competitiva. Les polítiques monetàries i fiscals ultra expansives no han funcionat.
El risc per a l’economia europea és caure en una situació semblant a la nipona amb creixement i inflació baixos, agreujat per l’acceleració de l’envelliment de la població i una productivitat també baixa. El marge de maniobra del Banc Central Europeu per fer front a la propera crisi és molt reduït. Ens diuen que l’actual política monetària del BCE serveix per reactivar l’economia. No és cert. La política surrealista de tipus d’interès negatius finança sense cost el dèficit públic i bloqueja els pocs incentius dels governs a realitzar reformes estructurals. Per contra, es promouen polítiques de subvencions i compra de vots que enfonsen la nostra societat en la demagògia i el populisme. Només cal que recordem la recent sentència del cas ERE a Andalusia. I la manipulació monetària del BCE també es contraproduent si ho mirem des del cantó de l’empresa. Amb un tipus d’interès negatiu jo li presto a vostè cent euros i vostè en retorna 90 al cap d’un any. On ens porta aquesta aberració? A no fer res i a no invertir. Millor deixar els diners a la butxaca i guanyar 10 euros sense emprendre ni assumir cap risc. ¿Qui s’embolicarà a invertir en projectes empresarials arriscats que poden acabar malament o, encara que arribin a funcionar amb grans dosis de treball i esforç, provoquin la voracitat fiscal d’Hisenda? El tipus d’interès negatiu porta a l’atonia, a no fer res, a la procrastinació patològica i a l’endeutament massiu. El BCE és un ostatge dels seus propis errors, això és, la política monetària ultra laxa. En el mateix moment que anunciï que la retira sorgeix una recessió que ningú està disposat a assumir. I si segueix dopant l’Eurozona amb amfetamines la condemna a una atonia indefinida.
La possibilitat a la UE d’un acord fiscal conjunt per aprovar uns pressupostos europeus és nul·la. Països del sud com França, Itàlia i Espanya han portat la despesa pública, el dèficit i el deute als límits. I els països del nord, que tenen marge de maniobra fiscal, no estan disposats a gastar a la babalà. L’augment generalitzat dels impostos ja sabem que és una garantia de fracàs. Per a impulsar el desenvolupament econòmic i augmentar els salaris cal que s’acumuli un volum cada vegada més gran d’inversió en béns d’equip i plantes industrials. Si es grava el treball i el capital, es bloqueja l’acumulació de capital en detriment de la productivitat laboral i, per tant, dels salaris.
Alguns dirigents també mantenen que la devaluació de l’euro (i, eventualment, una sortida de la moneda única per a depreciar la recuperada moneda nacional) és una mesura necessària per impulsar les exportacions i l’activitat econòmica. Tampoc és cert. L’efectivitat de la depreciació és una idea mercantilista recuperada per John Maynard Keynes, refutada per la història econòmica i que només funciona en els models matemàtics macroeconòmics dominants. Només cal que recordem les recurrents depreciacions de la pesseta i els seus efectes negatius sobre el conjunt de l’economia espanyola en termes d’inflació, erosió dels estalvis, pèrdua de capacitat adquisitiva, empobriment generalitzat i menor competitivitat. Molts analistes es troben limitats pels seus models matemàtics, en els quals les depreciacions competitives originen a curt termini una aparent prosperitat derivada del creixement no sostenible de les exportacions. Significa “pa per avui i fam per demà” al reduir la creativitat i innovació empresarial. Pensem també en Alemanya, el motor d’Europa. L’apreciació de la seva moneda nacional, el marc, no va impedir convertir l’economia germànica en una potència exportadora. Amb una moneda forta s’aconsegueix exportar innovant i fabricant amb precisió i qualitat els millors productes del món. Per això, ai las, seria tan necessari comptar amb un alemany al capdavant del BCE.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.