Aquesta setmana, el president Pedro Sánchez ha aprovat en Consell de Ministres un conjunt de mesures per donar resposta a la crisi energètica que està contribuint a l’encariment del preu de l’electricitat, el combustible, els aliments i, per extensió, la resta de béns i serveis. Amb l’indicador avançat de l’IPC del mes de març, la inflació a Espanya ja arriba al 9,8% en taxa interanual. Un increment de preus del 3% el mes de març és una de les pitjors dades mai registrades a Espanya. Per fer front a les necessitats més urgents, l’executiu regularà alguns preus i mobilitzarà 16.000 milions d’euros fins el 30 de juny, 6.000 milions en ajudes directes i 10.000 milions com avals de l’ICO a les empreses amb problemes financers. En l’àmbit del control de preus hi trobem la limitació de la revisió dels contractes de lloguer al 2% i la fixació d’un preu de referència per al gas que s’utilitza a les centrals de cicle combinat. I dins del bloc d’ajudes directes destaquen els 20 cèntims per litre de combustible, l’increment de l’ingrés mínim vital, l’ampliació del bo social elèctric a les llars més vulnerables o l’extensió de la rebaixa d’impostos a l’electricitat mantenint l’IVA reduït del 10% i l’impost especial sobre l’electricitat al 0,5%.
Quins efectes tindran aquestes mesures sobre una inflació de dos dígits? Doncs negatius. El control de preus mai és una solució. No podem frenar la inflació fixant preus per decret de la mateixa manera que no podem taponar una mànega a pressió obstruint la sortida d’aigua amb un dit. Els bancs centrals comencen a defensar el refredament urgent del volum de despesa agregada per desaccelerar la pujada de preus i estabilitzar les expectatives. Malauradament, alguns governs encara no ho han entès i no saben fer altra cosa que incrementar els nivells de despesa, contribuint a generar més i més dèficit públic, més i més deute públic. Clarament, aquest pla no s’hauria de finançar amb deute, sinó amb mesures pressupostàries de suma equivalent i signe contrari, això és, retallades d’altres partides de despesa o/i pujades temporals d’impostos. El recurs al deute significa ajornar la solució del problema i carregar la factura d’aquestes mesures a les generacions futures. Generacions futures que no tenen cap culpa dels errors comesos pels seus antecessors i que no han tingut ni veu ni vot en l’aprovació de polítiques fiscals permanentment expansives.
Recordem que en el mercat de l’energia el preu s’estableix segons el sistema marginalista. La font energètica més cara és la que determina el preu al qual es remuneren totes les altres centrals elèctriques amb independència de quins siguin els costos de producció. Donat que en les actuals circumstàncies de guerra a Ucraïna el gas s’ha encarit, tota la factura puja de preu per l’encariment del gas. Així, per exemple, encara que el cost de generar un MWh en una central nuclear sigui de 15 euros, com també es genera electricitat en una central de cicle combinat amb gas a 150 euros, aleshores a la nuclear se li remunera el MWh a 150 euros. Si el mercat elèctric fos competitiu, que no ho és, els beneficis extraordinaris assenyalarien quines tecnologies són les més eficients i en quines s’ha d’invertir. A mitjà termini, els beneficis incentivarien a construir més centrals nuclears i menys centrals de cicle combinat amb gas, rebaixant estructuralment el preu de l’electricitat i normalitzant també els beneficis de les nuclears.
L’alternativa que proposa el govern de Sánchez, molt diferent a la de la lliure competència, és limitar els preus del mercat majorista determinats pel gas a un màxim d’aproximadament 50 euros. Si les companyies elèctriques renoven contractes o en signen de nous a un preu superior a aquest topall, aleshores el govern reduiria els beneficis extraordinaris, coneguts com beneficis caiguts del cel o “windfall profits”. Se’ls reduiria la rendibilitat obtinguda perquè, com defensa la ministra per a la Transició Ecològica Teresa Ribera, els beneficis estan per sobre d’allò que és raonable i només es justifiquen pel desorbitat creixement del preu del gas. No està clar, però, que això acabi passant en un entorn monopolístic com és el mercat espanyol.
D’entrada, aquesta mesura defensada per Espanya i Portugal, que configuren una illa energètica dins d’Europa, necessita el vistiplau de la Comissió Europea, que és qui en té la competència. Els governs socialistes de Pedro Sánchez i António Costa esperen tenir el vistiplau en un termini d’entre tres i quatre setmanes. Això significa que els consumidors no tindran una rebaixa a la factura elèctrica, com a mínim, fins a finals del mes d’abril. Un cop obtinguda l’aprovació, queda pendent de determinar com es paga la diferència entre el preu de produir electricitat a les centrals de cicle combinat amb gas i el topall màxim fixat pel govern. Tot fa pensar que el consumidor no s’endurà tot l’estalvi de la retallada dels beneficis caiguts del cel de les companyies elèctriques, sinó que una part es destinarà a pagar el cost superior del gas sobre el llindar fixat per l’executiu. D’aquesta manera, l’energia gasista no operarà amb pèrdues i es dissipen els problemes de subministrament que això hauria pogut provocar. En qualsevol cas, en un mercat ja molt intervingut, les noves mesures de control les acabaran pagant els consumidors.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC