Créixer per desendeutar-se

Passat el primer any del govern conservador de Mariano Rajoy, el balanç no pot ser més catastròfic, amb pèrdues de renda i riquesa generalitzades, i amb un model d’estat intrínsecament corrupte i esgotat. El Producte Interior Brut (PIB) disminueix a un ritme tres vegades superior al de la versió oficial, l’atur real voreja els 6 milions, el dèficit i deute públics continuen descontrolats amb bona part per culpa d’un rescat bancari avalat per tots els contribuents, i la factura de serveis bàsics regulats per l’estat, com l’electricitat, l’aigua, el gas o la telefonia, continua encarint-se. Només la garantia última del Banc Central Europeu (BCE), que ha finançat el duet integrat pel govern i les entitats financeres amb més de 250.000 milions d’euros durant el 2012, ha salvat Espanya de la fallida i, de moment, del rescat global. En el nou any que iniciem, res fa pensar en un canvi de tendència. Estem en el sisè any de crisi econòmica, i el sector financer, veritable epicentre de la recessió, continua negant el crèdit a l’economia productiva, aquells autònoms o petites i mitjanes empreses generadores de renda i ocupació, per continuar alimentant el sector públic en un cercle viciós de fatals conseqüències.

El govern decideix rescatar les antigues caixes d’estalvi en fallida, i el sistema financer, amb els diners provinents del BCE a un cost quasi nul, adquireix obligacions de l’estat amb remuneracions superiors al 5%. Un negoci rodó i tot un exemple de simbiosi politicofinancera. La separació entre l’oligarquia privilegiada dominant i les classes socials creixentment espoliades augmenta cada vegada més, alhora que la intensificació de la pobresa (més del 21% dels espanyols viuen amb menys de 7.350 euros anuals) fractura la cohesió social i abona el terreny per una revolta als carrers, només mitigada per la xarxa assistencial i el recer de la família que torna a acollir fills i néts. I quan la superació del dia a dia ja és un exercici de supervivència, la desactivació de bombes de rellotgeria a més llarg termini, com la fallida del sistema públic de pensions amb menys de dos treballadors per pensionista o l’amenaça sobre el sistema educatiu que planteja la llei Wert, es converteix en un problema menys urgent.

Per veure alguna llum en l’obscuritat regnant, cal reduir necessàriament la ràtio del deute sobre el PIB. I això es pot fer, en primer lloc, creixent i augmentant el PIB. El PIB és la producció total de béns i serveis finals produïts en un país durant un any i expressats en euros o unitats monetàries. I això, es pot pensar, no es podria aconseguir molt fàcilment amb inflació? Sí, per definició, la inflació suposa l’increment generalitzat dels preus i, per tant, també del PIB nominal. El Banc Central podria crear tant de diner com fos necessari per pagar el deute, tot generant inflació. Ara bé, cal evitar aquesta falsa solució, ja que és pitjor el remei que la malaltia. Només cal veure què ha passat al Japó, la segona potència industrial del món, des de l’esclat de la crisi el 1990. Tant el Banc Central com el govern nipó es van abocar a unes polítiques expansives de creació de iens i de despesa pública. Els resultats no són gens favorables. Han passat més de dues dècades… i l’economia japonesa continua sense sortir de la crisi. El que cal augmentar és el PIB real, tot produint béns i serveis valuosos que tinguin sortida en els mercats. I per això no hi han remeis fàcils i es requereixen reformes estructurals, com la promoció de la competència i la supressió de privilegis a grups protegits, que el govern de Rajoy tan refractari és a adoptar.

Una altra possibilitat per reduir la ràtio del deute sobre el PIB és, naturalment, reduint i reconvertint el deute, procés que acostuma a ser llarg i difícil. La dació en pagament permetria al deutor que no pot pagar la hipoteca alliberar-se del deute, tot entregant l’habitatge a l’entitat financera. Sense casa, però també sense el deute, podria refer la vida i tornar a emprendre projectes generadors de riquesa. Les mateixes entitats financeres rescatades amb diners públics haguessin pogut optar per reconvertir part del seu deute en recursos propis, augmentant la capitalització d’una  forma interna i evitant el costosíssim rescat, o simplement s’haguessin pogut tancar ordenadament les que no tenen viabilitat. Però el govern no ho ha volgut així.

El futur de l’eurozona requereix disciplinar la despesa pública i també una unió fiscal descentralitzada com la que tenen els 50 estats que conformen els EUA. En el país de Thomas Jefferson, els estats en fallida no són rescatats pel govern federal des del 1840. Això genera els incentius adequats per no sobreendeutar-se, de manera que la ràtio mitjana de deute sobre PIB de l’estat és de només el 8% i l’estat més endeutat és el de Massachusetts amb el 19,6%. Malauradament, el problema de l’excés de deute ianqui es troba a Washington D.C. i en el govern federal. El Tractat d’Estabilitat Fiscal de l’eurozona, signat el 2 de març de 2012 per tots els membres de la Unió Europea, amb l’excepció de la Gran Bretanya i Txèquia, i en vigor des de l’1 de gener de 2013, és un avenç en la correcta direcció. Preveu un límit màxim de dèficit estructural i en cas d’incompliment s’accepta la jurisdicció del Tribunal de Justícia Europeu i la tutela de la Comissió Europea i el Consell Europeu. La penalització per l’incompliment, un 0,1% del PIB, passaria al fons de rescat d’estats membres en dificultats. Cal acompanyar-lo, això sí, de les necessàries reformes estructurals, i adaptar-lo a les possibilitats actuals de cada país, acompassant objectius i calendari a les concretes circumstàncies reals.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB.