La por a dir les coses pel seu nom està substituint el llenguatge vertader per un de nou on l’eufemisme és el rei.
Fa ja uns quants anys s’està utilitzant amb massa freqüència un tipus de llenguatge que denota certa por a les paraules i un desig per maquillar la realitat, per envoltar-la de subjectivitat i arguments emocionals, que estan més a prop de la manipulació que del fet objectiu. En altres temps, tot tenia un nom i s’anomenava de forma 
directa.
Hem entrat en una dinàmica on el llenguatge vertader ha estat substituït per un altre imprecís, que sovint és la causa de malentesos i confusió. Estem essent protagonistes d’una mena de nou llenguatge, que pel sol fet d’utilitzar-lo ens eleva a unacategoria més culta i elegant. Aquest nou llenguatge està farcit d’una figura lingüística que es diu “eufemisme”. L’eufemisme és una forma de manifestar-se evitant formes d’expressió dures i malsonants, que poden suposar efectes desagradables, així com greuges ètnics i situacions penoses.
Aquesta figura, en el moment present és el rei. És cert que sempre s’ha fet ús d’ella, i sovint, especialment ara per raons polítiques, ètiques, morals i socials.
Alguns d’aquests eufemismes ja són familiars i formen part de la consciència col·lectiva. Són gairebé clixés, que la freqüència en el seu ús ha fet que perdin credibilitat, i que en l’intent de generar connotacions poderoses i innovadores, han aconseguit crear confusió i manca de creativitat en el discurs oral.
La literatura sobre eufemismes és abundant i alguns dels més rellevants en els últims temps són conseqüència de la situació de crisis que estem suportant. Alguns dels nostres representants polítics han aconseguit notorietat amb eufemismes com: creixement econòmic negatiu, mobilitat exterior, devaluació competitiva de salaris, flexibilitzar el mercat laboral, desacceleració transitòria i tiquet moderador sanitari. Molts de nosaltres, ja sabem que volen dir cadascuna d’aquestes expressions i ens agradaria que ho diguessin de forma més aclaridora en consideració a la intel·ligència que en més o menys grau tots tenim.
Aquesta aparent riquesa i fluïdesa lingüística respon a un altre clixé molt utilitzat avui en dia: “políticament correcte”. És degut a un voluntarisme de correcció lingüística en la política?. És possible que aquesta sigui la raó, però sovint, en el seu pronunciament s’amaguen intencions que els receptors d’aquests missatges dubten de la seva credibilitat. Fer responsable a la llengua d’aquestes distorsions no és just. La llengua com un sistema de recursos idiomàtics d’un co·llectiu, no és responsable de la parla i expressions concretes utilitzades pels membres dels grups que ens representen. Tampoc són una invenció de les persones normals i senzilles que formen part d’una comunitat. Es creen en despatxos de polítics, mitjans de comunicació, periodistes…, i es fomenten en periòdics, discursos, TV, Internet etc.
Els nostres polítics haurien de tenir més humilitat intellectual i ser sensibles per admetre que certes evidències, proves i arguments poden descobrir defectes en les seves creences. Ja sabem que el pensament crític no és sempre el més persuasiu. Els arguments persuasius tenen més força alhora de vendre quelcom, i molts polítics gairebé sempre els utilitzen, tot i que estan mancats d’objectivitat i raonament crític.
Seria illusionant per a tots, que aquelles persones que tenim el deure d’influir en les actituds dels altres, féssim un esforç utilitzant un llenguatge més vertader, on anomenem a les coses per seu nom, i sense deixar de costat el fet de poder incrementar la riquesa lingüística, obviar expressions clarament calculades i manipulades.
Rafel Roca i Olmos – Professor collaborador dels Estudis d’Empresa de la FUB