La formació és, conjuntament amb la innovació, una de les claus de la competitivitat de les empreses i de l’eficiència de les institucions. Amb la creació del FORCEM (actualment FUNDAE) la formació continua a les empreses i institucions va rebre un gran impuls que ha permès actualitzar i millorar les competències professionals dels treballadors i la competitivitat de les organitzacions.
La formació quasi s’ha convertit en un producte de primera necessitat i ja és una reivindicació permanent de les forces socials, estant sempre present en els convenis col·lectius. Fins i tot la Llei de la Reforma Laboral (2012) recull la responsabilitat per part de les empreses d’oferir 20 hores de formació per treballador i any. Un indicador que, tot i que no resulti molt rellevant, sí que és reflex d’una preocupació i d’un interès que només poden tenir una lectura positiva.
Com diu Gregorio Casamayor (pedagog i professor de la Universitat de Barcelona), la formació continua no té data de caducitat ni tampoc té límits. Més aviat al contrari: per un costat, ha d’evolucionar amb el progrés social, científic i tecnològic, i per un altre, ha de preparar les persones que s’incorporen al món laboral.
Però l’activitat de formació continua també evoluciona, també està en procés de canvi, posant més èmfasi en estratègies més creatives i innovadores, que ens permetin donar resposta a nous problemes que requereixin anàlisis diferents.
Avui dia la formació i l’aprenentatge ja no es produeixen només en una aula, i no només succeeixen de forma individual. S’interrelacionen intencionadament aula i lloc de treball (per oferir eines útils i transferibles a l’organització), integrant els entorns formals d’aprenentatge i els entorns informals. Alhora, té en compte el grup de participants i professionals per potenciar una formació més col·laborativa i social.
Les propostes formatives són cada cop més flexibles, més personalitzades, amb uns dissenys exclusius i a mida, per a cada organització, però també per a cada col·lectiu, per a cada funció i per a cada professional en particular. Unes solucions que s’adapten, i que alhora, acompanyen els participants en la consolidació dels objectius pretesos.
Alhora, la formació continuada esdevé un procés continuat marcat per la interactivitat, la connectivitat, la mobilitat i la ubiqüitat. Les TIC i la digitalització ens permeten un accés al coneixement continuat, en el moment en que ho necessiti, per al contingut que precisi, de manera multicanal i a través de multiplataformes.
Des de les institucions formatives es posa èmfasi en fer partícips els participants d’experiències immersives i vivencials. Per això es combinen estratègies basades en l’ús intensiu del joc (gamificació), de la simulació, de l’entrenament, que avui dia comencen també a interrelacionar-se amb realitat virtual i realitat augmentada, i que acaben configurant entorns d’entrenament segur, en els que el participant esdevé un agent actiu que viu una activitat que li genera emocions, records i significats.
A les organitzacions, els plans de formació s’interrelacionen cada cop més amb els plans estratègics de l’entitat, per tal que esdevinguin una palanca de professionalització i desenvolupament competencial que faciliti i promogui els canvis i les accions que es pretenen per assolir els reptes establerts.
Alhora, cada cop s’apodera més als participants perquè siguin els propis responsables del seu desenvolupament, incorporant eines d’avaluació que l’ajudin a prendre consciència de les oportunitats i àmbits de millora, i oferint-li recursos, eines i estratègies formatives que van més enllà dels cursos: rotació, intercanvi de llocs de treball, participació en projectes, accés a vídeos i recursos formatius gratuïts disponibles a l’organització (elaborats per companys experts en diferents disciplines, a través de mapes del coneixement clau i la identificació del talent intern) o a la xarxa, cada cop de més curta durada (microformació).
Tot s’orienta a promoure un desenvolupament competencial integral i integrador per al professional, que va més enllà de les competències tècniques i pròpies del lloc de treball avui, per incorporar també les competències no tècniques (relacionals, organitzatives, transversals, etc.), així com una mirada cap a les noves competències i capacitats que necessitarem desenvolupar en un futur, per anticipar-nos-hi i adaptar-nos-hi. Però també ha de servir per potenciar el desenvolupament d’actituds i valors per fer-nos, no tant sols millors professionals, sinó també millors persones.
I tot aquest canvi, tota aquesta millora, l’hem de poder mesurar i avaluar. De fet, a les organitzacions en general existeix molta formació però poc canvi. La formació per sí sola no és suficient, i es precisa d’impulsar metodologies d’orientació i suport a l’aplicabilitat dels aprenentatges (per exemple, a través de l’ajut dels directius i responsables). Per poder impactar de forma conscient és imprescindible mesurar. Però mesurar implica conèixer molt bé, entre d’altres factors, què es desitja canviar, quines conductes cal ajustar, quins resultats són necessaris, quina serà la situació en la que ens trobarem tant si tenim èxit com si no, què estem disposats a invertir en el procés i quines alternatives tenim. I per descomptat, no és senzill respondre a aquestes preguntes.
En definitiva, i des del meu punt de vista, les claus per aprofundir en la formació continua a les organitzacions, passen per impulsar un mix metodològic que acompanyi als professionals a mig – llarg termini, en un procés personalitzat i centrat en cada professional, obert, flexible, col·laboratiu i interactiu, amb rigor metodològic però amb una certa creativitat i innovació que l’estimuli i el comprometi cap al seu propi desenvolupament competencial i de valors.
Com diu el físic Jorge Wagensberg en el seu llibre “Idees per a la imaginació impura”, on presenta cinquanta-tres reflexions, a la 39, que es titula “Sobre la mandra intrínseca de la matèria”, hi podem llegir (pag. 192): “Potser resulta que l’aprenentatge no es pot endarrerir davant res, ni tan sols davant la disponibilitat d’energia, d’aliment… Potser endarrerir-ho en aquest cas és la raó justament de les nostres mancances […] Potser la pedagogia és només això: l’art de la creació i transmissió d’estímuls per al coneixement”.
Oscar Dalmau, Director del Centre Internacional de Formació Contínua del Campus Manresa de la UVic-UCC