Després de la mort d’Albert Einstein l’any 1955, el seu cervell va ser extret i conservat pel patòleg Thomas Harve. Des de llavors ha estat objecte de diverses investigacions científiques destinades a esbrinar què tenia d’especial.
Un dels estudis més interessants el va dur a terme la Dra. Sandra Witelson, a la Universitat McMaster de Canadà. El cervell pòstum d’Einstein no tenia l’opercle parietal i li mancava la part de la cissura de Silvio. «Aquesta inusual anatomia cortical -comenta Elkhonon Goldberg al seu llibre Creativitat (Crítica -Grup Planeta-, 2019)- podria haver conduït a l’expansió d’una altra àrea, el lòbul parietal inferior, que forma part de l’escorça d’associació heteromodal, i sabem que aquesta és important en els processos cognitius especialment complexos.»
Recentment, la neuroantropòloga Dean Falk, de la Universitat de Michigan, ha observat que la representació de la mà esquerra d’Einstein en l’escorça motora era inusualment gran, potser perquè, com és sabut, Einstein tocava el violí. Però també s’ha adonat de l’estranya morfologia de la seva escorça prefrontal, amb una superfície global més àmplia del que és habitual, així com de la major grandària del lòbul temporal inferior. La importància és crítica per a la cognició d’alt nivell. A més a més, Goldberg constata que «El cos callós, que és el gruix feix de matèria blanca que connecta els dos hemisferis, era major en Einstein (…) especialment l’espleni, que proporciona la comunicació entre els lòbuls parietals dels dos hemisferis.»
“Finalment, l’egrègia neurocientífica Marian Diamond de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, ha constatat que el nombre relatiu de cèl·lules glials també era inusualment elevat en el cervell d’Einstein.
La creativitat neix o es fa?
Coneixem el cervell pòstum d’Albert Einstein, és a dir, el seu cervell quan comptava 76 anys, però així com la inusual gran dimensió de la representació de la mà esquerra en l’escorça motora es devia, amb tota probabilitat, a la seva afició per tocar el violí, ens hem de preguntar quina part de les seves característiques anatòmiques era de naixement i quina part va ser resultat de la seva activitat intel·lectual.
En paraules sàvies (i prudents) de Goldberg en el llibre esmentat: “Les peculiaritats del cervell d’Einstein podrien reflectir, o potser ser causa, de la seva particular forma de creativitat.”
Com va advertir la gran pensadora Catherine Malabou “El cervell no és un lloc de comandament rígid ni centralitzat. És plàstic, canvia amb el curs de la vida, es deixa modelar per l’experiència i també es repara.”
En aquest sentit, en la meva condició de professor de Gestió del Talent a la Universitat de Manresa i d’entrenador d’Intel·ligència Emocional i Lideratge, i d’autor del llibre Genial ment: les claus de la intel·ligència, el talent i la creativitat, estic molt més interessat en els trets de personalitat apresos (diversos, i en un percentatge molt rellevant) que no pas en els innats. Amb tot, mai no cal menysprear les predisposicions genètiques.
A Creativitat, Elkhonon Goldberg especula amb una dada interessant: la proporció adient d’”inconformistes” s’ha de mantenir en un percentatge similar a la d’esquerrans, és a dir, al voltant del 10% del total de persones. “Ofereix cap avantatge evolutiu -es pregunta en un passatge emblemàtic del llibre- que a la població estiguin representats tant esquerrans com destres, i de ser aquest el cas, en quina ràtio? -I respon “Potser sí. Perquè una societat sigui estable, s’ha de mantenir certa continuïtat i conservadorisme; massa pertorbacions, massa freqüents, no porten més que inestabilitat i caos. D’altra banda, al progrés li cal el canvi i la disrupció del paradigma establert. Siguin quines siguin les peculiaritats neurals de les persones esquerranes, la ràtio d’aproximadament 9:1 entre dretans i esquerrans en la població podria haver evolucionat perquè manté la societat en equilibri òptim entre conservació estabilitzadora i la innovació disruptiva”.
Apocalíptics o integrats?
Significa això que en l’àmbit de l’empresa, on la capacitat d’innovació dels seus empleats representa hores d’ara un innegable avantatge competitiu, només un de cada deu treballadors ha de tenir una personalitat creativa per tal de garantir un clima laboral estable?
Per descomptat que no! Al seu darrer i interessant llibre Elkhonon Golberg, que no hem d’oblidar que va ser deixeble del gran neuropsicòleg rus Alexander Luria (1933-1977), mostra la importància que juga en la creativitat una zona molt concreta del nostre cervell: l’escorça cingulada anterior, que és la responsable de la detecció d’errades i que, curiosament, en el regne animal és sempre més petita en l’hemisferi dret (vinculat a la mà esquerra), que no pas en l’altre.
Doncs bé, pel que sembla, en els apocalíptics l’escorça cingulada anterior és més petita del normal (o menys activa) , la qual cosa possibilita el seu pensament disruptiu, atès que els és més fàcil discrepar de l’ordre establert.
Tanmateix, a l’ escorça cigulada anterior s’hi troben les anomenades neurones von Economo, que de bell nou són més abundants en l’hemisferi dret, i que propicien les connexions ràpides entre zones esparses del cervell. Els integrats, amb l’ escorça cingulada anterior més grossa (o més activa), tot i ser propensos al conformisme, serien més capaços de crear bo i ideant associacions noves i realment innovadores.
Al meu darrer llibre, Manual mente (Libros Cúpula -Grup Planeta-, 2019) he tingut l’oportunitat d’analitzar la lletra de diversos creatius, la cal·ligrafia dels quals és molt similar, atès que tenen trets de personalitat molt semblants. Tot i així, entre l’escriptura, posem pel cas, de Ferran Adrià, un cuiner palesament disruptiu, i la d’Andreu Buenafuente, capaç d’enllaçar de forma molt divertida i sorprenent temes diversos, hi ha matisos que bé podrien explicar-se amb els recents descobriments que mostra Elkhonon Golberg a Creativitat.
Si es confirmen les seves hipòtesis, les persones responsables dels Recursos Humans a les empreses hauran de conformar equips amb només un 10% de disruptius, i fomentar les associacions mentals innovadores dels altres.
Dr. Joaquim Valls Morató, Professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.