Deia el dramaturg, polític i poeta Àngel Guimerà: “La llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble” i és que és la llengua el tret d’identitat que més fa país. La llengua fa cultura i la cultura fa país i és per això que aquest és un dels principals punts de mira del moviment de repressió encetat contra Catalunya pel govern de l’estat veí.
Moviment de destrucció cultural encapçalat pel Gran Wert, un ministre d’educació i cultura que passarà a la història per intervencions cèlebres com “nuestro objetivo es españolizar a los alumnos catalanes” que més enllà de ser rectificada, va asseverar dies després afirmant “no hay nada reprobable en españolizar catalanes”. Però no passa res, el terme
ministre, derivat del llatí minister, era el servent que amb prou feines tenia habilitats o coneixements; mentre que el terme mestre, derivat de magister, era la persona que destacava pels seus coneixements i habilitats. Per tant, podem dir que qualsevol pot ser ministre però molts pocs poden ser mestre.
És important no oblidar que grans literats com Maragall, Verdaguer, Rodoreda, Espriu o Martí i Pol, entre molts i molts d’altres, van triar la llengua catalana per deixar en herència la seva literatura, un llegat que fa que al referir-nos en ells puguem fer servir el terme MESTRE amb tota la seva magnitud.
Deia que la llengua fa país i això ens ho hem de creure els catalanoparlants, no hem de deixar de fer servir el català quan algú es dirigeix a nosaltres en castellà justificant aquest canvi en un concepte d’educació malentesa. El català és la llengua del nostre país i es mereix el mateix respecte que qualsevol altra, ni més ni menys. Amb dades, a tots ens seria més fàcil adonar-nos que el català no és una llengua de segona. No pensaríem el mateix sabent que està entre les 100 llengües més parlades d’un món on n’existeixen prop de 6.800, que té més parlants que llengües com el búlgar o el suec i que es parla a Catalunya, Espanya, França, Andorra i Itàlia.
Però encara més, fa uns dies jugant al Catavolta (joc de Plataforma per la Llengua) vaig quedar sorprès d’altres dades de l’àmbit de les TIC que crec interessant compartir: el català ocupa la 8ª posició de penetració a Internet, el domini “.cat” supera els 60.000 dominis enregistrats, de les 10 webs més visitades al món, 6 disposen de versió en català o, la Wikipedia en llengua catalana ocupa el 14è lloc en nombre d’articles per sobre del noruec o el finès.
La cosa canvia oi? Amb dades ja no podem parlar d’una llengua minoritària i de poca utilitat com ens volen fer creure. Segurament, per això, el català rep un atac sistemàtic amb l’objectiu de sotmetre un poble, el poble de Catalunya, a través de lleis contra el model lingüístic, de l’any 1983, on els trets més directes i incisius es dirigeixen a l’àmbit educatiu, negant l’èxit d’un model d’immersió compartit per professors, alumnes i famílies, compartit per tota una societat.
I és que el respecte a la identitat d’un país comença per respectar la seva cultura i, per tant, la seva llengua. I el que tenim ara és un xoc de trens, expressió molt de moda aquests dies, on els catalanoparlants intentem fer entendre des dels arguments i la convivència de llengües el nostre posicionament; mentre que l’altra part, intenta vèncer en una batalla que ells mateixos han creat per tal d’imposar el poder d’una supremacia perillosa. Hem de defensar la nostra llengua com a característica de país i instrument de cultura i no oblidar mai que per mantenir una llengua ens cal un projecte, un somni i la voluntat d’encomanar l’orgull de pertinença.
Xavier Baraza- Professor Col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB / Professor d’Economia i Empresa de la UOC