L’any 1913 la fabricació del primer model del cotxe Ford-T a Detroit es conegut com el naixement de l’empresa moderna. La fabricació en cadena que va donar impuls al capitalisme modern que, més enllà de dues guerres mundials, ha sobreviscut fins ara. Una empresa que tenia els seus miralls en les grans multinacionals industrials, on tot pretenia funcionar com un rellotge per comprar, vendre i competir. Les teories del management van implantar-se per treure la màxima eficàcia als costos i treballar cada graó de l’escala de valors. Aquesta competitivitat, el control dels processos que acabava convertint la gestió de l’empresa en estructures piramidals i jeràrquiques, basar la presa de decisions en criteris racionals i la uniformitat en les maneres de fer, eren les principals qualitats d’aquella empresa.
Independentment de la mida, aquesta maneta de funcionar pot atribuir-se a un tipus d’empresa que podria ser qualsevol de les que hi ha arreu del territori. Són empreses que han funcionat, funcionen i possiblement funcionaran. O potser ja no.
El món empresarial ha anat canviant a mesura que la societat ha anat canviant. Producte de la revolució tecnològica i financera amb el creixement d’accionistes molt més activistes, les empreses es veuen obligades a moure’s. Ni els clients, ni els proveïdors ni la competència treballa com abans. La globalització també ha fet possible que la informació esdevingui la principal eina per fer negocis però també la més complexa de gestionar. Els errors empresarials es coneixen i 
arriben al consumidor final molt més aviat que abans. Si una empresa no es comporta dignament amb els seus empleats a les seves fàbriques del sud-est asiàtic es pot acabar coneixent aquí. Companyies tant sensibilitzades pels drets humans com la cadena Starbucks es dedica a comprovar que la collita dels grans de cafè del producte que després ven arreu del món es faci d’acord amb els seus principis. La multinacional Nestle va haver de canviar els seus modus de control després de que es donés a conèixer com a Costa d’Ivori mal treballaven els proveïdors de grana de cafè que ells compraven. Mercadona ofereix un sou mínim de 1.260 euros al mes als seus empleats de base, el doble que el salari mínim establert per llei a Espanya.
En pocs anys hem passat de treballar d’una forma a fer-ho d’un altre. També en la presa de decisions. S’està passant de l’ordeno y mando a preses de decisions molt més col·legiades. És clar que al final sempre hi ha algú que acaba prenent una decisió, però sempre després d’haver parlat i escoltat molt. Les empreses han passat de crear taulells d’eines i reunions interdepartamentals a parlar de que fins i tot escolten al consumidor per saber que han de fer. De vegades, és cert, la presa de decisions pot acabar convertint-se en un aldarull d’opinions diverses i reunions inacabables on al final no s’acabi traient res en clar. Tot té els seus límits.
En qualsevol cas, no ha desaparegut la figura del líder o del visionari. Amb la moda i naixement dels nous emprenedors, algunes de les icones empresarials contemporànies van unides a noms i cognoms: Steve Jobs –Apple-, Bill Gates –Microsoft-, Larry Page –Google- Mark Zuckerberg –Facebook-. Com es dirigeixen aquestes empreses? Difícilment com las d’abans perquè els seus empleats tenen perfils molt diferents i la competència els pot fer ofertes en qualsevol moment. Bill Gates ha fet més per lluitar contra la malària que qualsevol govern del món. Des del moment en que aquestes icones del món empresarial -també esportiu!- diuen que els diners que han acumulat al transcurs de la seva vida són per tornar a la societat, vol dir que quelcom està canviant. La filantropia sempre ha existit, però mai en els nivells actuals.
Cada cop més empreses i els empresaris darrere d’elles neixen per ser sostenibles i responsables socialment i moltes d’ altres s’estan transformant per deixar de ser la típica empresa tradicional en una de més moderna basada en uns altres criteris que la permetran subsistir i créixer de manera sana. Guanyar diners ja no només per reinvertir-los o donar-los en dividends als accionistes, sinó també per fer una aportació a la societat: el dividend social pot ser tan rentable com el financer. I no entès com a caritat, sinó com a eina i fórmula que ajudi a créixer.
Durant moltes dècades, de fet pràcticament des dels inicis de les primeres empreses, la majoria de propietaris/ies de negocis han optat per tenir un gran grau de control sobre els/les seves treballadors/es amb l’ objectiu de produir més, de no ser víctima d’enganys o fins i tot per mantenir la sensació de domini. Ja hi ha noves fornades d’empresaris/ies que valoren molt més la confiança, l’holarquia, el diàleg, la col·laboració… afegeixen a la seva presa de decisions la bona gestió de les emocions pròpies i les dels altres. Aquests nous emprenedors hi hem d’afegir tots aquells no tan novells que tot i no començar ara a emprendre, doncs ja tenen una gran trajectòria empresarial a les seves esquenes, han entès que cal reciclar-se, que cal revisar quins són aquells valors que fins ara han format part de l’ ADN de les seves empreses i que ara cal en molts casos modificar.
Si totes les empreses tinguessin els valors que cal tenir per a ser empreses sostenibles i socialment responsables, podem afirmar que el món seria molt millor.
Anna Martí Font. Professora Col·laboradora dels Estudis d’Empresa de la FUB i Patrona fundadora de la Fundació Eduardo Punset. Sòcia fundadora Tuwing Consultora RRHH i RSC