Les persones som, abans que res, sensibles.
“Les persones som, abans que res, sensibles. Les emocions ens impulsen a actuar, a relacionar-nos d’una manera o una altra i fins i tot a pensar diferent”. Begoña Ibarrola (psicòloga especialitzada en intel·ligència emocional).
Les emocions, encara que sigui de manera inconscient, les tenim molt presents en tots els aspectes de la nostra vida i influencien el nostre comportament. Qualsevol comentari, expressió, ordre o dictat és interpretat segons les sensibilitats de cadascú.
La paraula és un dels catalitzadors més potents que, de manera clara i immediata, activa les nostres emocions. Saber-les gestionar, entendre les nostres reaccions, la capacitat d’empatia o la relació amb les persones que t’envolten, demana (encara que no ho sembli), l’exercici continuat, sensibilitat i molta curiositat per voler esbrinar què és el que ens passa i perquè ens passa quan algú ens interpel·la per comunicar-nos o expressar-nos qualsevol cosa, per insignificant que sembli. Ser-ne conscients, o no, condiciona molt les coses a l’hora de crear vies de comunicació dins d’un equip de persones (de qualsevol tipus, empresarial, esportiu, lúdic,…) que permetin establir relacions interpersonals més adients, beneficioses i d’èxit.
El teatre (com exemple d’equip de persones), per essència, és emoció. Si no hi ha emoció, no hi ha comunicació.
Les persones que ens dediquem a les arts escèniques hem après a canalitzar els impulsos, les pors, les antipaties, les simpaties… Tenim la sort d’utilitzar l’art (en el meu cas, el teatre) com un reflex del nostre entorn que alhora ens ajuda a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Les nostres eines de treball són el nostre cos i les nostres emocions. Són les “armes” amb les que gestionem i “justifiquem” comportaments, reaccions, actituds, rols o estats d’ànims que, per norma general, s’allunyen bastant de la nostra manera de ser. El resultat final de la nostra feina és la veritat. La veritat entesa dins d’una realitat virtual com pot ser una obra de teatre, una pel·lícula, un musical o una sèrie de televisió (per posar alguns exemples), en les quals les reaccions de cadascun dels personatges neixen des de la sinceritat i, per tant, són reals. Aquesta exigència i implicació amb la història que s’està explicant demana molta complicitat, coordinació i comunicació entre tots els professionals que formen part d’una creació artística com pot ser una obra de teatre (des de la persona responsable de dirigir el projecte, passant per tot l’equip artístic, el tècnic i el de producció). Si no hi ha complicitat, artísticament parlant, és molt difícil aconseguir transmetre al públic qualsevol missatge, emoció o pensament. Si no hi coordinació, des del respecte i la consideració, el més probable és que el projecte no s’arribi a estrenar. I si s’estrena, el més segur és que no sigui com estava previst. Si no hi comunicació, qualsevol detall o comentari per petit o insignificant que sembli, pot ser causa de desconfiances, inseguretats, antipaties o desavinences.
Trobar complicitats col·lectives, saber-se coordinar i arribar a comunicar-se amb l’objectiu d’obtenir resultats i il·lusions compartides i desitjades no és tan fàcil com pugui semblar i demana aprenentatge i voluntat d’exercitar-ho.
Un aprenentatge que des de fa temps tinc el goig de transmetre a altres col·lectius professionals de tot tipus. Un aprenentatge que té la seva raó d’ésser quan observes les reaccions dels participants i és molt gratificant, encara que sigui a petita escala, adonar-te que col·labores en la formació de persones empàtiques, respectuoses, creatives, amb capacitat de discernir i sentit cívic perquè, en definitiva, el que tots volem aconseguir és un món amb més sensibilitat, més humà i més feliç.
Enric Llort. Professor visitant dels Estudis d’ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC. Director artístic, Guionista, Actor i Coaching en comunicació emocional.