La baixada de les temperatures amb l’arribada de la tardor ha tornat a coincidir amb l’increment de la factura de la llum. El preu de l’energia es dispara i el rebut de la llum és dels més cars de la història, mentre el gas també segueix a l’alça. Les dues pujades es tradueixen en un increment dels costos que recauen sobre els consumidors. Cada usuari haurà pagat el mes de setembre, de mitjana, 84 euros. Això és un 16% més respecte al mateix període de l’any passat. Un encariment d’11,5 euros mensuals en el rebut de la llum. L’encariment del gas natural és força semblant i l’Organització de Consumidors i Usuaris assenyala un increment del 15% respecte l’exercici anterior. En termes anuals, la factura s’enfilarà fins els 725 euros. L’hivern, per tant, es presenta complicat i amb talls de llum a les famílies amb pocs recursos econòmics.
El problema del sistema elèctric espanyol no és que s’hagi invertit molt en renovables o molt poc en nuclears. El problema és que les decisions que s’han pres en un sentit o en un altre han partit de consideracions polítiques i no pas econòmiques. En conseqüència, paguem un preu per la llum superior a la mitjana europea. En algunes latituds, la instal·lació de renovables pot ser realment la millor opció, especialment en territoris com el nostre que gaudeixen de tantes hores d’insolació o després de les millores tecnològiques experimentades en les fotovoltaiques d’última generació. En altres latituds, la millor opció és una altra. No hi ha una font que sigui universalment òptima per a qualsevol context i circumstància. A Espanya, han estat les regulacions estatals, en lloc dels incentius i l’experimentació descentralitzada, les que han determinat la combinació energètica que abasteix els espanyols. La racionalitat econòmica i l’interès dels consumidors, especialment els més vulnerables, s’ha substituït pels interessos polítics i els grups de pressió de les grans companyies. El mercat elèctric a Espanya no és lliure. Està mancat de la necessària competència empresarial. Es va privatitzar la titularitat dels operadors, però es va mantenir la seva estructura oligopòlica. No importa tant que les empreses siguin públiques o privades, com el grau de llibertat per dissenyar i executar plans de negoci diferenciats. Si tots els operadors produeixen electricitat de la mateixa manera, el preu final que podrà oferir cada un d’ells no variarà gaire de la resta. A Espanya, qui realment ha planificat el sistema elèctric és l’Estat a través de les seves regulacions i intervencions. El cost de la generació d’electricitat significa només el 33% de l’import total del rebut de la llum. Els altres costos estan regulats pel govern: transport i distribució (15%), impostos (IVA del 21% i impost sobre l’electricitat del 5%) i sobrecostos vinculats a la política energètica (subvencions a les renovables, dèficits de tarifa…). Per reduir el preu de la llum, seria suficient que un govern “social” apliqués l’impost a tipus reduït sobre un consum tan bàsic, com fa el Regne Unit. Part de l’increment actual del rebut es deu al preu del CO2. Convé explicar que les centrals elèctriques que funcionen amb carbó, gas natural i petroli han d’adquirir, per tal de produir, drets d’emissió de CO2. I en un any, la tona de CO2 ha passat de 6 euros a 20 euros, repercutint l’increment en l’abonat. I per què incrementa tant el preu del dret d’emissió de CO2? Per decisió de Brussel·les, que busca lluitar contra el canvi climàtic i substituir les centrals que operen amb combustibles fòssils.
No necessitem aquest intervencionisme sobre l’energia, sinó una autèntica liberalització que permeti no només a les elèctriques competir entre elles innovant, sinó als ciutadans competir amb les elèctriques a través de l’autoconsum. Quin sentit té establir impostos al sol, energia neta i renovable? Per què s’ha de limitar i castigar l’autoconsum? Necessitem un mercat elèctric lliure sense polítics en els Consells d’Administració de les grans empreses. Sense primes ni subvencions, sense restriccions ni privilegis regulatoris. S’ha de buscar l’alternativa al capitalisme d’Estat i el corporativisme mercantilista imperant. A curt termini, la simple eliminació dels costos polítics de la factura seria suficient per reduir-la. A mitjà termini, s’ha de permetre la instal·lació de les centrals de generació elèctrica més eficients i menys contaminants, i no les que imposin els interessos governamentals d’aquí o de Brussel·les. I, naturalment, tot en un entorn de llibertat d’empresa i promoció de la competència. En un mercat únic europeu és insostenible el que va passar el 2006 amb Endesa, quan l’elèctrica alemanya Eon va presentar una opa que obria perspectives a un descens en la factura de la llum, però que el govern espanyol de Rodríguez Zapatero va frustrar. L’energia és mercaderia política i el sector es considera estratègic. Justament perquè és un sector important pel benestar familiar i la competitivitat de les empreses, convé sostreure’l al control del govern, inclosa l’administració comunitària.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.