El dimarts d’aquesta setmana era el dia internacional per a l’eradicació de la pobresa (l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar el 1993 la resolució 47/196 que així ho establia). Al nostre país, agreujada per la crisi i les retallades en polítiques socials, un percentatge important de població viu en risc de pobresa. El que recorda l’ONU, però, no és tant el nivell de renda baixa, en relació als altres residents més o menys rics dins d’un país desenvolupat, sinó la pobresa extrema dels països molt pobres. Països radicalment pobres com el Congo, Burundi o Gàmbia. Concretament, aquelles persones que viuen per sota de 2 dòlars diaris (57 dòlars mensuals). El que es tracta de recordar en aquest dia internacional és, per tant, la pobresa extrema, aquella que no deixa recursos materials per a garantir la subsistència i que condemna directament a la mort per inanició, subalimentació o malalties derivades. Al respecte, l’evolució dels indicadors de pobresa extrema dels darrers anys ha estat positiva i permet acollir el futur de la humanitat amb cert optimisme esperançat. Concretament, mentre que fa 40 anys el percentatge de la població mundial per sota del nivell mínim de subsistència era el 40%, avui no arriba al 10%. Des de 1980, 1.300 milions de persones han sortit de la pobresa extrema.
Exactament, el nombre de pobres extrems s’ha reduït de 2.000 milions a 700 milions. Si algun objectiu bàsic té l’economia és eradicar completament la pobresa del món. No s’ha aconseguit encara, però la tendència no és pas dolenta. I el propi Banc Mundial, la institució de les Nacions Unides que ofereix assistència financera i tècnica als països en vies de desenvolupament, reconeix que aquesta xacra podria eliminar-se del tot en menys de 20 anys.
Quina és la causa de l’eradicació de la pobresa? Per què els darrers 40 anys ha estat el període de la història en què més població ha escapat de la misèria extrema? Es deu a l’ajuda governamental dels països rics als països pobres, anomenada ajuda oficial al desenvolupament? No. Aquesta ajuda provinent del primer món es sol perdre en despeses innecessàries, en el millor dels casos, o directament bèl·liques i criminals, en el pitjor. Dissenyada des de l’òptica i perspectiva del país ric, no té en compte les veritables necessitats del país pobre i es dilapida en projectes que no ofereixen cap rendibilitat social. Si els recursos passen del govern del país ric al govern del país pobre, aquest últim els pot utilitzar per enriquir-se il·lícitament o per finançar campanyes bèl·liques dirigides a exterminar els seus enemics i opositors. Els exemples són nombrosos. Encara que l’ajuda oficial s’atorgui amb bona fe i amb un mínim de rigorositat en el control de la despesa, sempre hi haurà l’anomenat dilema del foraster. I és que la solució als problemes reals requereix menys ajuda tècnica o financera, i més coneixement implícit o tàcit del país pobre de destí. Un exemple ho il·lustrarà. Els tècnics del primer món van aconsellar recentment com millorar els mètodes agrícoles d’un poble d’Uganda, a l’Àfrica oriental.
Teòricament, la intervenció va ser un èxit. Les collites varen millorar i la producció agrícola va ser més abundant. Realment, però, això no va servir per a res. Al no haver-hi un mercat per comercialitzar els excedents, el gra es va podrir sense poder aprofitar-se. La manca de comunicacions, carreteres i infraestructures fa que el cost de transportar l’excedent de blat superi el valor de la collita. La manca de coneixement tàcit del país pobre, sobre el terreny, malmet molta ajuda al desenvolupament, per benintencionada que pugui arribar a ser. Un altre cas ben representatiu d’aquest fenomen és el d’una ONG del primer món que va esmerçar esforços en construir webs a les empreses i institucions d’un país de l’Àfrica central. Malgrat fer-ho gratuïtament i sense cost, el resultat obtingut va estar acompanyat de conseqüències negatives no previstes ni desitjades. Concretament, va enfonsar la incipient indústria de serveis informàtics del país africà, que no va poder competir amb els preus zero de l’ONG.
Aleshores, què fa que un país prosperi i abandoni la pobresa absoluta? Bàsicament, en l’àmbit exterior, beneficiar-se de la globalització econòmica i el lliure comerç internacional mitjançant la divisió internacional del treball i, en l’interior, posar límits a la corrupció governamental tot promovent la funció empresarial i l’estabilitat macroeconòmica. Segons els treballs dels economistes Karen Horn Welch i Romain Wacziarg, els països oberts al comerç exterior a les darreres dècades, experimenten un creixement mitjà anual un 1,5% superior al d’aquells països que no ho fan. Les diferències són substancials. Pensem que un país que creixi un 2% anual tarda 35 anys a duplicar la renda nacional. En canvi, aquell que ho fa a un 3,5% anual en té prou amb 20 anys per duplicar el PIB. Més llibertat comercial i més economia de lliure mercat significa més creixement econòmic i desenvolupament social. La disminució de la pobresa i de les desigualtats entre països no significa que, dins d’un país concret, com Espanya, la distància entre els espanyols pobres i els espanyols rics o entre comunitats autònomes disminueixi. L’enorme atur i la destrucció de la classe mitjana, que suporta el major pes d’una pressió fiscal asfixiant, contribueixen a l’augment de les desigualtats. Qualsevol recuperació, però, no passa per més impostos ni transferències públiques, sinó per crear més empreses, més ocupació i més ingressos.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.