Aquesta setmana es compleixen cent anys de la Revolució del 25 d’Octubre de 1917 a l’antiga Rússia (7 de novembre en el calendari actual). La revolució de febrer del mateix any, democraticoburgesa, havia deposat el tsar Nicolau II. La revolució bolxevic d’octubre iniciaria l’etapa comunista de la URSS. A la vista dels recomptes de les eleccions del 25 de novembre del 1917 a l’Assemblea Constituent, els bolxevics amb prou feines arribaren al 25% dels vots, mentre que els moderats i els menxevics superaren el 55%. Lenin, però, no va acceptar la derrota a les urnes i va ordir un pla. Quan els diputats menxevics van arribar, pocs dies després, al Palau Tàurida de Petrograd, se’l van trobar tancat i encerclat per guàrdies amb metralladores i artilleria de campanya. El cop bolxevic, perpetrat amb menys de 10.000 persones, marcava l’inici de la guerra civil i la dictadura comunista. Els bolxevics eren devots de Karl Marx (1818-1883) i veien la lluita de classes com el gran motor de la història. El sistema econòmic medieval del feudalisme va ser substituït pel capitalisme a la Revolució Industrial. Ara el capitalisme seria substituït pel socialisme i, finalment, pel comunisme. Marx va concebre una nova era de llibertat i abundància, i la seva precondició era la destrucció de “l’esclavitud salarial” i “l’explotació del capitalisme”. Com ell i el seu col·laborador Friedrich Engels van declarar en el Manifest Comunista de 1848, la nostra teoria “es pot resumir en una sola frase: l’abolició de la propietat privada”.
Tanmateix, ningú no sabia exactament el que se suposava que seria la nova societat. “No podem donar una caracterització del socialisme”, va dir Lenin el març de 1918. “Com serà el socialisme quan s’arribi a la perfecció no ho sabem, no ho podem dir”. I el que va entrar a la història com una condemna feroç del capitalisme amb la promesa de construcció d’un paradís terrenal, es convertiria en un veritable genocidi i un infern per a milions de persones que van perdre la vida per manca d’aliments, deportacions massives i purgues polítiques. Una i altra vegada, la supèrbia humana de construir una nova societat mitjançant projectes d’enginyeria social, l’esforç per eliminar els mercats i la propietat privada, acaben generant mort, destrucció, fam i pobresa. Des de 1917, a la URSS, a la Xina de Mao Zedong, Mongòlia, Europa de l’Est, Indoxina, Àfrica, Afganistan, Cuba, Corea del Nord i parts de l’Amèrica Llatina, el comunisme ha manllevat la vida de més de 65 milions de persones, segons la investigació d’historiadors i demògrafs. Les eines de destrucció massiva han inclòs deportacions massives, camps de treball forçós i el terror de la policia política. El model establert per Lenin i perfeccionat per Stalin ha estat àmpliament imitat per Mao Zedong a la Xina, Pol Pot a Cambodja, la dinastia Kim a Corea del Nord i, en general, els tirans de totes les èpoques i nacions. La substitució de la propietat privada per la propietat col·lectiva, els mercats per la planificació centralitzada i els parlaments “burgesos” per la dictadura està condemnada al fracàs. Com vàrem comentar en un article anterior (Regió7 del diumenge 29 d’octubre), l’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -també la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. Sense propietat privada no hi ha mercats i sense mercats no hi ha preus. I sense preus no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Quan un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni.
A la revolució de 1917, sota la bandera de la igualtat i la justícia social, es varen desposseir els capitalistes per enriquir una nova classe de funcionaris estatals que obtingueren el control sobre la riquesa del país. Tots els punts de vista aliens a la doctrina oficial varen ser reprimits i perseguits amb violència. Stalin va imposar la col·lectivització des del Mar Bàltic fins l’Oceà Pacífic. Va promoure la lluita contra els kulaks (pagesos amb propietats), ordenant detencions massives i deportacions internes. El seu ideari criminal no va cedir amb la fam de 1931-1933, malgrat la mort de 7 milions de persones. Tampoc ho faria Mao Zedong amb el programa anomenat Gran Salt Endavant de 1958-1962, responsable de la col·lectivització agrícola de 700 milions de camperols. La propaganda oficial del règim parlava de “tres anys de treball dur i mil anys de prosperitat”, però entre 16 i 32 milions de persones varen morir de fam. Sense mercats ni propietat privada no hi ha llibertat ni prosperitat. L’anàlisi econòmica de l’experiència del socialisme real o comunisme, en el centenari del seu triomf a l’antiga URSS, hauria de ser l’antídot necessari per contrarestar la repetició dels tràgics errors.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.