Tanquem la setmana amb la borsa espanyola (Ibex-35) a nivells mínims de març del 2009, el pànic venedor disparat per la nacionalització a Argentina de Repsol-YPF i l’increment de la morositat bancària, així com també amb la prima de risc a màxims, superant els 400 punts bàsics. La prima de risc és la diferència de rendibilitat entre el bo alemany a 10 anys i el bo espanyol. Indica el recàrrec que l’inversor reclama a l’Estat espanyol pel risc més elevat d’impagament d’aquest últim. Així, el dia que el Barça ensopegava a Stamford Bridge contra el Chelsea, la rendibilitat del bo espanyol a 10 anys era el 5,83% i la del bo alemany el 1,72% (prima de risc = 583 – 172 = 411 punts bàsics). Els tipus d’interès que el Tresor espanyol ha hagut de pagar per les lletres a un any també s’ha incrementat (d’1,47% a 2,74%) i més encara en les de 18 mesos (d’1,77% a 3,2%). En definitiva, que els inversors, lluny de considerar que les reformes i retallades del govern Rajoy serveixin per reactivar l’economia, responen demanant més pagament d’interessos per continuar alimentant l’endeutament de l’estat. La culpa és de l’avarícia dels especuladors? O potser de la manca de confiança que inspira el govern espanyol?
Els mercats no desitgen la fallida d’Espanya. La dimensió de la seva economia és vàries vegades la de Grècia i, a diferència dels hel·lens, no pot ser rescatada. Bill Gross, el financer americà fundador de PIMCO, compara Grècia amb un gra de pus, Portugal amb una febrada i Espanya amb un tumor. El default d’Espanya significaria el final de la Unió Europea tal com el coneixem. Aleshores, per què la prima de risc supera el 4%? Els inversors en deute públic sobirà, per definició els inversors més conservadors del mercat, no aproven les reformes del govern Rajoy. Simplement amb una desviació a la baixa del 3-5% dels ingressos públics estimats, el dèficit públic es dispararia un 8-10% de l’objectiu marcat (5,3% del PIB el 2012). I amb un deute públic disparat cap el 80% del PIB, els interessos a pagar retroalimenten el dèficit i exhaureixen la dèbil capacitat d’estalvi que podria iniciar l’esperada recuperació. Si es preveu que el PIB espanyol decreixi el 2% durant el 2012, és normal que l’inversor es pregunti d’on sortiran els diners per pagar els interessos del deute. En l’àmbit fiscal, Rajoy ha incomplert les seves promeses electorals de no pujar impostos (salvatges increments de l’impost de renda i societats), centrifugant la reducció de la despesa pública cap a les comunitats autònomes.
A més de la reforma fiscal (reducció del dèficit públic), el govern conservador del PP té tres reformes fonamentals per afrontar: la reforma laboral (reducció de l’atur) i la financera (reducció del número de caixes zombi). La reforma laboral, insuficient, no servirà per reduir l’atur en el curt i mitjà termini. Espanya continuarà tenint taxes d’atur superiors al 20% de la població activa, mentre que l’atur de l’eurozona està a la mitat. I en el terreny financer, es continuen alimentant amb diners públics els cadàvers immobiliaris que es troben en els balanços dels bancs i, especialment, ex-caixes d’estalvi. UBS (Unió de Bancs Suïssos) considera que “els problemes bancaris no s’han tractat adequadament pel govern espanyol i que el sistema està poc capitalitzat i sense reserves (manca de recursos propis)”. Quan un govern rescata el mal gestor dels dipòsits dels clients i castiga amb augments d’impostos l’heroi empresarial que intenta tirar endavant el seu negoci contra totes les adversitats, el resultat és que la societat buscarà la protecció del sistema polític, marcat pel clientelisme, degenerant en un intercanvi de favors empobridor. Els projectes empresarials creadors d’ocupació i de riquesa neta aniran tancant o marxant del país. A l’any següent, quan el Sheriff de Nottingham exigeixi cobrar pel príncep Joan sense Terra, haurà d’esprémer una població encara més empobrida. I abans que haguessin d’aparèixer Robin Hoods solidaris i proscrits pel sistema, hauríem de reconèixer que aquest no és el camí a recórrer i que cal, per tant, rectificar.
Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor dels estudis d’Empresa de la FUB