Em vaig fer adolescent entre llibres de Simone de Beauvoir, creient que el feminisme era una lluita col·lectiva que em permetria viure individualment amb l’objectiu d’aconseguir tots els meus propòsits, passés el que passés. Un camí de llarga construcció de la individualitat personal i dels somnis de vida en un món en el qual, com Virginia Wolf deia, “For most of history, anonymous was a woman”.
En els últims 50 anys, la vida i el cos d’una dona han conquerit terrenys que li havien estat sempre negats, almenys al primer món. En molts d’altres indrets, encara avui, a les dones ni tan sols els han permès fer dues passes endavant. Mig segle és només un sospir en la història dels temps, un temps curt en el qual aquesta lluita, per ser visible i per adquirir drets elementals, ha estat un huracà més per l’empenta i la força del col·lectiu femení que per les facilitats que els poders públics i col·lectius ens han donat. Fixeu-vos que a l’Argentina es va legalitzar la interrupció voluntària de l’embaràs el passat 30 de desembre de 2020, és a dir, ahir mateix, com si els nostres cossos i les nostres vides no tinguessin encara el ple dret a pertànyer-nos. En la major part del món segueix sent així: els cossos i les vides de les dones continuen en mans d’ells, dels homes.
Les que tenim el privilegi de viure en països democràtics que ofereixen igualtat d’oportunitats a les dones podem sentir-nos lliures i lluitem, i molt, per ocupar un lloc en aquest món. Tanmateix, aquesta igualtat no és corresponsabilitzada ni social, ni laboral, ni familiarment, en la majoria dels casos. L’Institut Nacional d’Estadística confirma que la dona dedica 26,5 hores a la setmana als treballs de cura de la llar, mentre que els homes, només 14. Aquestes dades són corroborades per l’informe de l’ONU Dones “El progrés de les dones en el món 2019-2020. Famílies en un món canviant”, en el qual es constata que les dones tenim una càrrega desproporcionada de treball domèstic en comparació amb els homes, ja que nosaltres realitzem fins a tres vegades més aquestes tasques no remunerades. A més, tot i que el nivell educatiu de les dones és superior al dels homes en un 44% versus un 34%, som nosaltres qui acostumem a demorar objectius professionals quan travessem etapes de maternitat i cura dels fills, perquè la falta de corresponsabilitat i la bretxa salarial són frens a aquest desenvolupament professional. El debat sobre la distribució equitativa de la feina laboral i familiar està sobre la taula des de fa molt de temps, però estem en els primers quilòmetres d’aquesta marató cap a la conciliació i l’enteniment de i entre gèneres.
Ves per on que molts canvis s’albiren en un horitzó proper de la mà de les noves generacions i estic convençuda que molts d’ells seran disruptius, ja que ni els nois ni les noies estan per sentir i viure la vida repetint els patrons de conducta dels seus pares i avis. Aquesta societat, barreja de l’individualisme contemporani de Lipovetzky i de la liquiditat vital de Bauman, ofereix una societat en la qual les persones se senten conductores de la seva existència i les nenes d’avui, que estan aprenent l’ofici de créixer i viure, ho saben des de molt jovenetes. No fa gaire les meves filles em van preguntar: “Mamà, nosaltres hem de casar-nos quan siguem grans?”. Les vaig mirar amb sinceritat ferma als ulls i els vaig respondre: “Heu de ser lliures per decidir qui sou, res en aquesta vida ha de ser una obligació, sigueu cultes, lliures i felices, només així trobareu el vostre lloc en aquest món”. Certament, la nostra força individual és el primer pas per fer camí, però cal que la societat, la política, el món laboral i els homes compateixin la llibertat que ens permeti construir la nostra identitat personal i la vida com a dona.
Chelo Morillo, Dra. en Comunicació i professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.