La notícia de que la Fundació Caixa Manresa acordava la seva dissolució aquest passat dia 5 de novembre, ha tornat a remoure tímidament les consciències sobre el desgraciat procés seguit en la defunció, per suïcidi assistit, de la històrica entitat d’estalvis manresana.
Amb la perspectiva que dóna el temps, em sembla que h
auríem de reconèixer tots plegats que aquell acord de dissolució per fusió que va adoptar l’assemblea de la Caixa d’Estalvis de Manresa el mes de maig de 2010 gairebé per unanimitat, va ser un error. Va faltar l’audàcia present en altres ocasions: no cal retrocedir fins a la construcció de la Sèquia, n’hi ha prou en recordar la Unitat coronària o la recuperació patrimonial del Monestir de Sant Benet, per exemple. No es va saber o no es va voler contrastar la informació que donava la pròpia entitat amb caràcter previ a l’adopció de l’acord, procés en el qual el president de l’entitat es va implicar amb intensitat, perquè estava convençut –n’estic segur- que la integració a Catalunyacaixa era el millor per a la ciutat i el territori. Malauradament, no ha estat així.
Algunes veus manresanes vam qüestionar abans d’aquella assemblea el procés que s’estava seguint. A més de doldre’ns la pèrdua d’una institució que ens havia fet grans com a ciutat, escoltàvem altres opinions autoritzades. Per exemple, Francesc Cabana, referent de l’economia i empresa d’aquest país, que insistia en un article a finals del 2009 que la Caixa de Manresa estava molt sanejada i podia continuar en solitari, era Caixa Catalunya la que no estava tan sanejada i la que necessitava recapitalitzar-se. Els recursos que es comptava rebre del FROB amb la fusió –advertia l’autor- “no són a fons perdut i s’hauran de tornar, de manera que, si no ho poguessin fer, la caixa quedaria en mans del Banc d’Espanya i del govern espanyol.” És exactament el que ha passat.
L’article del Sr. Cabana acabava amb un interrogant colpidor: els manresans no hi tenen res a dir? O és que el director general de caixa Manresa els representa? Tot i que jo pensava amb tota la ingenuïtat del món que els manresans hi teníem alguna cosa a dir (Regió7, 14-3-2010), al final es veu que no, i vam deixar que el director general (el d’aquí i el d’allà) ens representés i decidís posar fi –amb el suport quasi unànime de la societat civil de casa nostra- a una institució de 125 anys d’història, sense ànim de lucre i d’iniciativa i vocació social que podia seguir aportant moltíssim a aquest territori en el futur. L’únic que va trencar la unanimitat -es va abstenir- en la votació probablement més important de la història de la nostra ciutat va ser, simptomàticament, el representant del Consell Comarcal… del Baix Penedès!
Hi havia alternativa a la desaparició per integració a Catalunyacaixa? La Caixa Ontinyent, fundada el 1884, ha descartat sempre qualsevol fusió, és una de les poques que és propietària del 100% del seu negoci bancari, i segueix destinant els seus beneficis a l’obra social, com sempre. Té uns ratis excel·lents, 45 oficines i exhibeix orgullosa el seu lema: “la caixa de les comarques”. Quin és el seu secret?: no haver perdut els seus referents de caixa al servei d’un territori, en el qual sempre ha desenvolupat la seva activitat; en el seu cas, les comarques centrals del País Valencià. N’estan molt orgullosos, i amb raó. Quina enveja, oi? S’assembla tant a la Caixa d’Estalvis de Manresa dels bons temps! Descansi en pau.
David Sanclimens Solervicens – Professor dels estudis d’empresa de la Fundació Universitària del Bages