Ludwig van Beethoven va néixer a Bonn l’any 1770, per tant ara fa 250 anys, fill d’un músic d’origen flamenc empleat a la cort. El seu pare, Johann, era un home aspre, brutal i dissolut que no va dubtar a imposar al petit Ludwig una disciplina musical prussiana, no exempta de violència, per tal de convertir-lo en un prodigi musical. La infantesa de Beethoven no va ser feliç, i això probablement explica el caràcter introvertit i esquerp del compositor, així com el seu esperit rebel. La seva primera feina remunerada (amb 150 florins) va ser la d’organista assistent a la cort de Colònia. Ludwig tenia només 12 anys i l’organista titular Christian Neefe, amb qui sempre es varen professar una sincera estima mútua, el va introduir a l’estudi del Das wohltemperierte Klavier de Bach i ja el considerava un segon Mozart. Beethoven, més enllà de rebre l’esperit de la música mozartiana de les mans de Joseph Haydn, el seu professor de composició amb qui mai es va avenir, inauguraria el romanticisme musical i assenyalaria el camí que seguirien genis posteriors com Felix Mendelssohn i Johannes Brahms. A partir d’ara, en contrast amb l’estil galant i classicista anterior, l’equilibri intern i la simetria formal es trencaran amb molta freqüència. Beethoven, per exemple, utilitza amb freqüència la indicació sforzando, traduït com atac o accent musical. La música passa a expressar l’estat d’ànim del compositor i els conflictes interns es manifestaran en violentes dissonàncies.
A partir de Beethoven es produeixen canvis importants en el rol social de la música. Les causes estan relacionades amb l’ascens de la burgesia, una nova classe social sorgida amb la revolució industrial i que es disputava la preeminència amb la noblesa. Els hàbits de la burgesia comportaven pràctiques culturals que s’associaven amb la distinció social i l’alta etiqueta. La burgesia va començar a substituir les pràctiques aristocràtiques de la cort, encarregant obres musicals, assistint a les noves sales de concert i organitzant vetllades musicals als seus salons privats. Una de les grans virtuts que té el mercat és la de socialitzar luxes o posar a l’abast de tota la població béns o serveis que abans només consumia l’elit. El cotxe era inaccessible a les masses fins l’aparició de Henry Ford o els vestits rentables de cotó una raresa fins la primera revolució industrial. Amb la música succeeix quelcom semblant. Passa de ser una exquisidesa reservada només per reis i nobles, a una manifestació artística accessible al gran públic a les sales de concert. També la publicació i venda de les partitures musicals comença a tenir una àmplia difusió.
Bach va treballar amb plenitud durant 27 anys a l’església de Sant Tomàs de Leipzig. Haydn va estar 40 anys al servei dels nobles Esterházy i Mozart, a qui Beethoven va impressionar vivament, va haver d’escapar del servei del bisbe Colloredo a Salzburg per establir-se finalment a Viena. Beethoven serà el primer compositor de la història de la música totalment independent, emancipat de la cort i de l’església. Per tant, no viurà d’un sou fix imposat pel poder temporal (el rei) o espiritual (el bisbe). Cal recordar també que els senyals de sordesa irreversible se li comencen a manifestar a Beethoven abans de complir els 30 anys i que a inicis de 1801, patint una greu crisi personal documentada al Testament de Heiligenstadt, es trobava a un pas del suïcidi. Com es va poder guanyar la vida Beethoven com un artista freelance sense feina permanent ni sou estable?
No ho va fer amb la docència. Les classes que impartia Beethoven, sempre amb el hàndicap de la sordesa, eren irregulars i minvants amb el pas dels anys. Això no impedia que un Beethoven apassionat s’enamorés perdudament de moltes de les seves alumnes. Cap amor, però, va ser correspost. Els ingressos provinents dels concerts de les seves obres o de la interpretació pròpia al piano tampoc varen ser importants. Amb els 26 anys d’estada a Viena, Beethoven va oferir 8 concerts propis dels quals només 4 varen ser rendibles. Els incipients concerts a benefici del compositor comportaven un risc financer molt elevat. De nou, la sordesa no hi ajudava. L’estrena de la fantàstica novena simfonia “Coral” opus 125, en re menor, va tenir lloc el maig de 1824 quan Beethoven ja estava completament sord i no podia dirigir. Acabada l’estrena, el geni continuava d’esquena a una audiència que l’aclamava triomfalment i va haver de ser la contralt solista, Karolin Unger, qui gentilment li agafés el braç per donar-li la volta.
La música de Beethoven, en general, era molt ben acceptada pel públic. Rebia encàrrecs remunerats i distingits mecenes també el finançaven. Però la font d’ingressos més important del compositor provenia dels editors. Les seves obres es cotitzaven molt en el mercat i sempre tenia diversos editors, com Breitkopf & Härtel a Leipzig, que li pagaven molt bé per elles. Sabien que la seva distribució comercial seria un èxit i que la venda estava assegurada. Els mateixos editors posaven títols per afavorir la difusió, com la famosa sonata “Clar de lluna” per a piano. Malgrat la sordesa i una vida turmentada, Beethoven va poder mantenir tota la seva vida una independència financera que li permeté la suficient llibertat creativa per llegar a la humanitat obres mestres immortals.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.