L’actual sistema financer i monetari es fonamenta en el monopoli públic de l’emissió de moneda per part dels bancs centrals. L’Estat decideix quina moneda és de curs legal dins del seu territori i quina no ho és. Quina moneda s’ha d’acceptar obligatòriament i serveix per fer els pagaments i quina no. Aquesta moneda és fiduciària, i no té per ella mateixa cap tipus de valor real. El seu valor deriva de la confiança que tenim que serà acceptada com a mitjà d’intercanvi. Ni aquest és l’únic sistema monetari ni sempre s’ha operat així.
L’alternativa al monopoli dels bancs centrals és la banca lliure (free banking), on la producció de diner està descentralitzada en termes competitius, i una alternativa al diner fiduciari (fiat money) és qualsevol modalitat de diner que tingui valor real per ell mateix. Els defensors de la banca central, sovint amb elevats interessos crematístics i corporativistes en el manteniment del status quo, sostenen que el Banc Central és necessari. Que sense aquestes entitats, per exemple, no es podrien rescatar els bancs comercials en fallida. Així es va rescatar el sector financer espanyol el 2012, amb la crisi del deute sobirà, i així es tornarà a fer actualment amb la crisi de la banca italiana. La banca transalpina acumula uns crèdits morosos per valor de 360.000 milions d’euros, equivalents a un terç del total de l’eurozona. Els defensors de la banca central donen per bo la fabricació d’un mínim de 40.000 milions d’euros per tapar els forats de l’UniCredit, el més gran, seguit de l’Intesa Sanpaolo, el segon, i el Monte dei Paschi di Siena, la tercera entitat d’Itàlia i la més antiga del món, fundada el 1472. Polítics i banquers, amb l’inestimable recolzament intel·lectual d’alguns prominents economistes, defensen la intervenció activa del Banc Central Europeu per injectar nous diners (sempre més diners!) i salvar la banca en problemes. Això, però, és patir la síndrome del bomber piròman. El banc central permet l’increment descontrolat del crèdit bancari, ja sigui enmig d’una bombolla de proporcions gegantines a Espanya o en situació d’estancament econòmic a Itàlia, i després rescata la banca en problemes. Primer cala foc, o permet la seva difusió, i després s’ofereix per apagar-lo.
És important constatar que el sistema monetari i financer actual és inestable, i que necessita una reforma urgent i radical. En el sistema alternatiu de banca lliure els bancs no gaudirien de privilegis estatals i estarien subjectes a la legislació mercantil com tota altra empresa (per què l’Estat ha de salvar els bancs però no els botiguers o els autònoms amb problemes?). En la banca lliure no hi ha un prestador d’última instància (el banc central) que sostingui periòdicament amb programes de liquiditat extraordinaris unes entitats financeres subjectes a una crisi de confiança o a una retirada imprevista de dipòsits (que no tenen disponibles, per haver-los invertit en préstecs a llarg termini), ni cal tampoc una assegurança emesa pel govern sobre els dipòsits bancaris. Els bancs serien lliures per emetre el seu propi diner, això sí, complint en tot moment els principis generals del dret. Un dels principals avantatges de la banca lliure, en contraposició al banc central, és que no pateix els problemes de la centralització de la informació d’un únic banc emissor i pot reaccionar més ràpidament i acuradament a les condicions canviants del mercat i de la demanda de diner proporcionant l’oferta de diner més adequada. En un sistema de banca lliure, l’oferta monetària no és el resultat d’una decisió discrecional, sinó la conseqüència no previsible del resultat de múltiples bancs operant en un entorn institucional de competència. Els millors resultats d’un sistema de banca lliure es poden raonar en termes de més coneixement en la presa de decisions (descentralització de la informació), competència (no existència de monopoli) i incentius (múltiples bancs emissors sense privilegis que estan sotmesos a la disciplina del mercat i a l’obtenció d’un benefici). Un altre avantatge de la banca lliure és la separació real que s’aconsegueix entre el sistema bancari i el govern. Les típiques operacions de mercat obert realitzades pel banc central, subscrivint títols de deute públic i finançant la despesa pública que el sector privat no decideix finançar lliurement en el mercat, no es podrien dur a terme en un sistema de banca lliure. Per tant, seria una excel·lent manera de posar límits al creixement del deute públic, avui tan descontrolat.
El corrent macroeconòmic dominant actualment, keynesià o monetarista, defensa l’existència del banc central. Entre Keynes i Friedman és més important el que els uneix que les diferències que els separen. La successió de greus crisis financeres acompanyades d’estímuls monetaris dels bancs central és inacabable: la crisi del deute de Mèxic (1982), el crac borsari (1987), la crisi financera asiàtica (1997), la fallida del fons d’inversió Long-Term Capital Management (1998), la crisi de les empreses tecnològiques (2001), i la Gran Recessió de 2008. En ple 2016, continuen les successives rondes d’estímuls monetaris dels principals bancs centrals. El monopoli del sistema monetari, però, només agreuja els problemes a mitjà termini i incrementa les desigualtats socials a favor de la minoria de superrics, amb accés directe al nou diner creat, i en contra de les classes mitjanes i treballadores, cada dia més depauperades.
Andrea Menage Gómez, estudiant del grau de Gestió d’Empresa de la FUB i Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.