En el panorama actual i amb el suport dels mitjans de comunicació, gairebé totes les persones estem familiaritzades amb expressions com globalització, optimització, RSC (Responsabilitat Social Corporativa), diversitat, conciliació, canvi, compromís, talent etc…..Algunes d’aquestes expressions, sonen fins i tot fonèticament de forma agradable, però al marge de l’aspecte fonètic, totes estan farcides d’uns continguts que animen a reforçar les expectatives de futur.
A més, les noves tecnologies ( Internet, mòbil, Twitter, Facebook, etc…), que són venerades com un déu, han aconseguit també generar expectatives en la millora de les comunicacions i relacions interpersonals. Diners fàcils, accés al consum, vacances, viatges, celebracions, temps de lleure, ponts i “aqüeductes”… han estat catalitzadors de la
creació d’un estatus més virtual que real, on “què meravellós és viure!!!!” és un objectiu a l’abast de tothom.
I… ves per on, moltes d’aquestes expectatives de mica en mica s’han anat diluint, i entre tots hem creat un sistema que exterioritza moltes misèries. Hem sigut capaços de crear una societat, pensant que ens ho solucionaria tot; i tot el contrari, ens està destrossant. Aquest avançar de forma continuada i incontrolable, ha estat una bogeria que ens ha conduït al moment actual, ple de buit i angoixa. Ara ens veiem obligats a parar, i també a retrocedir a uns nivells que de ben segur tardarem algunes dècades en recuperar, per donar massa pes a coses superficials i no racionalitzar.
Tot i així, caure en l’ immobilisme seria molt greu. Per avançar i millorar és necessari adaptar-se i fer pròpia la nova situació, on l’esperança, l’autoestima, l’autoconeixement i la resiliència són fonamentals. Resiliència, que vol dir i és sinònim de “capacitat de recuperació” l’hem d’incorporar tots en el dia a dia, i ha de ser un agent de canvi. Hem d’acceptar que de forma general, les persones tenim la tendència a presentar una certa resistència als canvis, però no podem perdre l’esperança. Hem d’imaginar escenaris positius i perspectives reals de futur, així com pensar que allò que ens ha dut a la situació actual és com una llosa que pesa massa i no ens permet avançar.
Tots ens hem de sentir implicats en aplicar una gran dosi de resiliència (individus, directius, entitats, polítics…), i teòricament, a la vista dels diagnòstics de les classes dirigents, sembla que vagin sobrats i que res del que passa és irreversible, i fins i tot posen bona cara quan les coses no van bé. Però els resultats són els que són, i a la vista està el nivell de desafecció ciutadana i l’abstencionisme en les eleccions. Ens fan falta líders que siguin menys visionaris, menys heroics i més bons gestors per governar la confiança que els hem donat, i que assumeixin els objectius dels seus programes.
Sortir-se’n de la situació actual requereix lideratge resilient, però del bo i sincer, sense eufemismes, i si no, en lloc de planificar el nostre futur, ens el planificaran els altres. Necessitem líders que fomentin compromís en les persones, que tinguin la capacitat de generar comportaments positius malgrat les circumstàncies.
Tornant a la resiliència (paraula que té els orígens en la física dels materials), i que es refereix a la capacitat d’un material de recuperar la seva forma inicial, després d’estar sotmès a pressió. Doncs bé, en situacions d’inseguretat i vulnerabilitat hem de ser resilients i tenir una gran capacitat de resistència i recuperació per afrontar les adversitats i sortir-ne reforçat.. Dels nostres dirigents esperem que aquesta resiliència sigui coherent; ells existeixen en funció dels altres, i els demanem fets i no paraules, que són els que indueixen a creure en un líder. Pocs moments com l’actual han estat necessitats de lideratges resilients.
Rafel Roca i Olmos. Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB