¡Contigo empezó todo, Tribunal Constitucional! Aquesta és la frase de la setmana, pronunciada pel President Puigdemont al Parlament parafrasejant a Gerard Piqué. La decisió del Tribunal Constitucional (TC) a la que es referia és naturalment la Sentència de 2010 sobre l’Estatut, dictada en el 30è aniversari del TC, els mateixos anys que celebrava Cristiano Ronaldo en la famosa festa de Kevin Roldán. No és només aquesta coincidència però la que fa més rodona encara la frase. La configuració en la mateixa Constitució d’una posició desigual de les Comunitats Autònomes i de l’Estat davant del Tribunal Constitucional en alguns aspectes, permet afirmar que amb aquell TC de 1980 també van començar força coses.
En primer lloc, la Constitució va dissenyar una composició del TC que no reflectia el fet autonòmic (no val comptar el Senat a aquests efectes per raons òbvies): dels 12 membres, 4 són designats pel Congrés, 4 pel Senat, 2 del govern central i 2 pel Consejo general del poder judicial. I això malgrat que ja es preveia que la conflictivitat competencial Estat-Comunitats Autònomes seria una de les matèries principals que hauria d’abordar, com així ha estat. Per altra banda, malgrat uns inicis relativament prometedors –amb juristes de talla com Tomás y Valiente o Rubio Llorente-, el sistema de designació de magistrats s’ha convertit en un repartiment per quotes dels dos partits dinàstics que ha desvirtuat l’aparença d’òrgan judicial –que no és, malgrat el nom- independent i de prestigi. Resultat: pèrdua de confiança en la imparcialitat de les seves decisions i interpretació en sentit restrictiu del model de descentralització territorial del poder dibuixat per la Constitució.
En l’avantprojecte de Constitució de 1978 es reconeixia al govern central la potestat de vetar les lleis autonòmiques abans de que entressin en vigor, mitjançant un requeriment al Parlament autonòmic per a que reconsiderés la decisió i, en cas de que persistís en el manteniment del text inicial, s’exigiria la seva nova aprovació per majoria absoluta. Aquesta proposta va desaparèixer en el text definitivament aprovat de la Constitució, atès que el control estatal –tot i que limitat- de la potestat legislativa autonòmica era massa evident. En el seu lloc van decidir utilitzar el TC per a la feina: l’actual article 161.2 estableix que la impugnació de normes autonòmiques al TC per part del govern central suspèn automàticament la norma recorreguda, suspensió que el TC haurà de ratificar o aixecar en el termini de 5 mesos. Així la suspensió d’entrada de la norma autonòmica impugnada té aparença de decisió judicial, i pot semblar aliena al govern central.
Però una decisió judicial en relació a una suspensió cautelar prèvia a la resolució sobre el fons de l’assumpte ha de valorar si la vigència de la norma recorreguda pot provocar perjudicis de difícil o impossible reparació: en el cas del TC la simple invocació de l’article 161.2 de la Constitució per part del govern central implica l’automàtica suspensió de la norma, sense necessitat de cap justificació. El supòsit contrari no existeix: en cap cas és possible suspendre la vigència d’una llei estatal que sigui objecte de recurs. És un mecanisme de control polític estatal disfressat de control judicial, que mostra la gran desconfiança del constituent amb les Comunitats Autònomes, i la radical desigualtat en que es troben l’Estat i les CCAA en un procés que pretén emular els de la justícia ordinària però sense una de les seves garanties més essencials: el principi d’igualtat de les parts. I així és com va començar (quasi) tot.
David Sanclimens, professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)