Segons les dades publicades aquesta setmana pel Banc d’Espanya, el deute del conjunt de les administracions públiques ha assolit un nou rècord de 1,4 bilions d’euros, superant el 125% del PIB espanyol. L’increment de despesa pública i els menors ingressos derivats de la crisi del coronavirus continuen desquadrant els pressupostos, especialment els de l’administració central. Per la seva part, les comunitats autònomes també han augmentat l’endeutament, mentre que els ajuntaments i la Seguretat Social l’han mantingut més o menys estable, amb un lleuger descens en el cas de les corporacions locals. Sembla que el descontrol en la despesa del govern s’ha convertit en una constant macroeconòmica. Com una anomalia permanent en el paisatge econòmic que no hi ha manera de corregir. Els múltiples i poderosos canals de propaganda del règim ens repeteixen una i altra vegada que la despesa del govern ens traurà de la crisi. I això és fals per diversos motius. Els països no surten de la recessió amb més despesa pública i l’increment complementari dels impostos per finançar-la, sinó amb més ocupació i menors impostos.
L’argument que gastar i endeutar-se a un interès zero com l’actual és una bicoca perquè la festa ens surt gratis no és correcte. Provin d’anar ampliant el límit utilitzat de les seves targetes de crèdit bancàries perquè no es paguen interessos. Deixant de banda que la quantitat deguda s’ha de retornar en el futur, el desequilibri financer genera una prima de risc que s’incorpora automàticament al tipus d’interès nominal forçant-lo a l’alça. És la mateixa situació que es va viure a Europa a finals del 2009 amb la crisi del deute sobirà, com a conseqüència de la Gran Recessió. Alguns països, entre ells Espanya, quedaren afectats per la pèrdua dels ingressos associats al boom immobiliari i per l’ús de recursos públics per rescatar el sector bancari. Com a conseqüència, el deute públic augmentà mentre que les perspectives de creixement continuaven sent negatives, fet que generava dubtes sobre la capacitat d’aquests països per retornar el deute. La prima de risc es va disparar i el govern espanyol va haver de necessitar l’ajuda externa de la Unió Europea i el Banc Central Europeu per salvar els mobles.
En segon lloc, l’argument de destacats economistes com Olivier Blanchard, cap del Fons Monetari Internacional, en el sentit que es podrà pagar el deute sempre que el creixement del PIB superi l’interès a pagar, tampoc és sostenible perquè ignora la magnitud del dèficit públic. No n’hi ha prou en créixer un 2% anual pagant un interès de l’1%. A més, cal equilibrar els pressupostos. I això és impossible ara per ara a Espanya, amb un dèficit públic de l’11% l’any passat, el més elevat de tota la Unió Europea.
Un tercer argument dels qui defensen la via de la despesa pública és l’anomenat multiplicador fiscal o keynesià. I és que per l’economista britànic, la despesa genera un efecte multiplicador sobre l’activitat econòmica i el PIB (quan la relació de causalitat és la contrària). Keynes defensava, sense cap rigor científic, que el multiplicador tenia un valor de 2, encara que en les seves conferències utilitzava un valor més modest de 1,5. No obstant, quan es tracta de concretar empíricament el seu valor, això és, en quant augmenta el PIB davant un increment de la despesa pública, els resultats són totalment dispars i contradictoris. Robert Barro, de la Universitat de Harvard, va xifrar en 0 el multiplicador de 787.000 milions de dòlars gastats per l’administració de Barack Obama. Per tant, l’efecte va ser nul i l’administració pública va desplaçar totalment el sector privat. En la situació actual, el multiplicador a Espanya és clarament inferior a 1. Per tant, una part de la despesa es perd i no aconsegueix reactivar l’activitat econòmica.
Alguns defensen el cas del Japó, hiperendeutat fins el 240% del PIB (només en deute públic). És un exemple per no imitar. Els nipons, una potència industrial abans de l’explosió de la bombolla immobiliària i financera, tenen una capacitat d’estalvi molt superior a la d’Espanya. Això fa que el 90% del deute sigui intern o domèstic. En sentit contrari, Espanya té un deute extern del 200% del PIB, i li afecta de ple qualsevol alteració dels mercats internacionals, dels quals depèn incondicionalment. A més, el pagament d’interessos del Japó equival a una despesa pública del 4,4% del PIB, i el país pateix d’estancament crònic amb un creixement escarransit de només el 0,9% de mitjana en els darrers vint anys. Els salaris també estan estancats i el Japó ha deixat de ser el país innovador que exportava tecnologia avançada a la resta del món.
Finalment, can insistir-hi, l’expansió de la despesa anirà de la mà de la pujada d’impostos. De fet, el deute públic és una herència enverinada que traspassem a la següent generació i que hauran de pagar amb… Impostos! Més impostos i més cotitzacions socials. I aquí en tenen la primera prova. Els autònoms hauran de cotitzar en funció dels seus ingressos reals, el que suposarà que la quota de molts d’ells es tripliqui. Per exemple, un autònom que ingressi 50.000 euros anuals podia estar pagant ara mateix 290 euros cada mes a la Seguretat Social, però a partir de 2030 haurà d’abonar… Més de 1.200 euros mensuals! És així com el govern pensa sortir de la crisi?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.