Generalment dividim els països en dues zones: “rica nord” i “pobra sud”. El grup dels països de “pobra sud” està constituït, aproximadament, per 140 països, un nombre enorme tenint en compte que hi ha 200 països arreu del món. Als pobres pertanyen els d’Àfrica, Amèrica del Sud i Central, així com els països asiàtics. Els habitants d’aquests països no tenen molt accés ni a l’educació ni als serveis de salut desenvolupats. El seu PIB per càpita (Producte Interior Brut per habitant) és de menys d’un miler de dòlars per any. Per exemple el PIB per càpita de Burundi – el país més pobre del món – va ser de 275,4$ l’any 2018 (segons dades del Banc Mundial), mentre que el PIB per càpita de Luxemburg – el país més ric del món – va ser de 114.340,5$.
Veient tanta desigualtat entre països apareix la pregunta “per què alguns països són més rics que altres?” o, en altres paraules, “per què alguns països o economies del món estan més desenvolupats que altres?”. Per trobar la resposta hem d’analitzar alguns dels factors que són considerats com a factors influents en la riquesa d’un país per saber en quin nivell hi influeixen.
És una cosa habitual considerar que els països que són rics tenen molts recursos naturals. I és cert que aquests països són, sovint, abundants en recursos naturals com el carbó, els metalls preciosos, el gas natural o el petroli. Però els països pobres també en tenen. Per exemple, Àfrica té petroli, diamants, or, ferro, cobalt, urani, coure, plata, a més de fustes i fruites tropicals. Les mines de diamants a Sierra Leone, Angola i Botswana són ben conegudes per la seva abundància. No obstant això, els països africans són els més pobres del món, tot i que tenen molts recursos naturals. Brasil és un altre exemple de país que és abundant en recursos naturals com petroli, cafè, minerals, però no té el nivell de desenvolupament econòmic de, per exemple, els Estats Units. D’altra banda, alguns països, són rics, però no tenen molta dotació en recursos naturals com ara Japó, que importa gairebé tot el seu menjar. Aquests exemples i d’altres que podríem haver citat, ens mostren que els recursos naturals no són un factor suficient per enriquir un país. Analitzem si ho és l’educació, ja que són molts els que consideren que el nivell d’educació contribueix a la riquesa d’un país.
No hi ha cap dubte que l’educació té molt impacte en el desenvolupament econòmic del país però la pregunta és, si és suficient. Per respondre a aquesta pregunta analitzem la taxa (%) d’alfabetització d’adults (15+) calculada pel IndexMundi que correspon al percentatge de la població major de 15 anys que és capaç de llegir i escriure amb enteniment, així com la capacitat de fer càlculs matemàtics senzills. Entre els països que tenen aquesta taxa més alta (del 100% que significa que totes les persones majors de 15 anys saben llegir, escriure i calcular) hi ha Corea del Nord, Cuba i països que formaven part de la Unió Soviètica com Uzbekistan, Kirguizistan, Tadjikistan, entre d’altres. Però són rics aquests països? El seus PIB per càpita mostren que no ho són. Per exemple, Uzbekistan té un PIB per càpita de 1.532,4$; Kirguizistan de 1.281,4$ o Tadjikistan de 826,6$. Aquestes dades confirmen que el nivell d’educació, tot i que és molt important, no és suficient perquè els països arribin a ser més rics.
Entre els factors que tenen alguna cosa a veure amb el desenvolupament econòmic dels països s’indica també el sistema polític. I alguns consideren que tots els països haurien d’adoptar el mateix tipus de sistema polític per augmentar la seva riquesa. Últimament, la majoria de governs s’identifiquen com a democràtics (els governs que no s’identifiquen com democràtics són: Aràbia Saudita, Brunei, Fiji, Unió dels Emirats Àrabs Units, Oman i la Ciutat del Vaticà). No obstant això, no tots els països que són democràtics són rics. Llavors no pot ser que tan sols en adoptar un determinat tipus de govern, un país pugui arribar a ser més ric.
L’últim factor que volem destacar és la protecció dels drets de propietat. I per què és tan important aquest factor? Perquè segons l’Índex Internacional de Drets de Propietat (International Property Rights Index, IPRI), que anualment mesura el grau de protecció i aplicació dels drets de propietat física i intel·lectual a gairebé 130 països, hi ha una correlació directa entre el nivell de protecció d’aquests drets i el valor del PIB dels països. Els països que ocupen el top 5 del rànquing de l’IPRI (Nova Zelanda, Finlàndia, Suècia, Suïssa i Noruega) tenen un PIB mitjà per càpita de 57.230 USD, mentre que el dels països que estan a la cua del rànquing (Ucraïna, Moldàvia, Bangladesh, Veneçuela i Iemen) és de 4.533€. Això demostra que un país té millor acompliment econòmic i és més ric com més efectiu sigui el seu sistema de protecció dels drets de propietat. Potser aquesta és la resposta més atractiva per explicar per què hi ha una diferència entre els països i el seu nivell de desenvolupament econòmic i riquesa.
Renata Marciniak, Doctora en Ciències Econòmiques, professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.