Us heu fixat que els fills caminen i parlen com ho fan els seus pares? O que els polítics utilitzen els mateixos gestos, i fins i tot paraules i frases similars, que la persona que lidera el partit? Quan Johan Cruyff va fitxar com a futbolista del Barça, a la dècada dels anys 70 del segle passat, jugadors com Carles Reixach o Marcial Pina van adoptar la seva peculiar forma de centrar des de l’esquerra amb l’exterior del peu dret.
Un cas especialment emblemàtic és el del futbolista de Tenerife, Pedro Rodríguez – Pedro. Abans de coincidir amb Leo Messi al primer equip del Barça havia jugat amb el filial 37 partits a Segona B i només havia marcat 3 gols. La temporada següent, ja jugador de primera divisió, va aconseguir la gens menyspreable xifra de 23 gols en 51 partits, un ampli percentatge dels quals fets amb la cama esquerra -tot i ser dretà-, que casualment és la cama “bona” del crac argentí, al qual sens dubte admira.
“Clonar” la manera de ser de les persones de referència a les quals s’admira és una habilitat innata de l’ésser humà i una meravellosa estratègia d’aprenentatge inconscient.
Neurones mirall i imitació
Acabo de llegir el llibre de la Dra. Silvina Catuara Solarzs, Les neurones mirall, publicat dins la col.lecció “Neurologia & Psicologia”.
Les neurones mirall es van descobrir l’any 1991 a la Universitat de Parma per l’equip comandat pel neuròleg Giacomo Rizzolatti. En aquell temps havien centrat les investigacions en entendre com es produeixen els actes intencionats duts a terme per macacos amb tota la mà o amb cada dit per separat. La Dra. Catuara explica que en el curs de la investigació es va produir un esdeveniment inesperat que acabaria sent un punt d’inflexió. En el dia a dia del laboratori, els membres de l’equip solien aprofitar els descansos entre tasques per saciar la gana. I no era inusual que recorreguessin als cacauets del pot de les recompenses dels macacos. Un bon dia, just mentre algun dels investigadors es portava un grapat de cacauets a la boca, es van adonar que l’oscil·loscopi estava indicant que havia trets de les neurones pre-motores de la regió F5. Així, en el decurs del temps i després d’innombrables repeticions experimentals, van descobrir que aquestes neurones (en acabat, anomenades neurones mirall) es disparaven tant quan el subjecte realitzava un acte motor com quan observava a un altre individu realitzar-lo.
“És a dir -conclou l’autora del llibre esmentat- la visualització de l’acció evoca en qui observa una representació mental motora que ell coneix i en comprèn el significat, perquè és la mateixa que viuen a ‘la seva pròpia pell’ quan realitza aquesta acció”. Per això, s’han relacionat tradicionalment les esmentades neurones amb l’empatia humana.
Aprenentatge, imitació i lideratge
Amb tot, més enllà de l’esmentada relació entre les neurones mirall i l’empatia, m’ha interessat l’associació d’aquestes amb l’aprenentatge per imitació, que és una de les fortaleses innates dels éssers humans i un dels meravellosos mecanismes als quals recorren els nadons. “Als 42 minuts de néixer -afirma l’egregi neuròleg Michael Gazzaniga en el seu llibre Què ens fa humans? -, el nounat ja és capaç d’imitar expressions facials amb precisió. És fantàstic ( …) veu una cara que està traient la llengua, d’alguna manera sap que ell també té una cara i una llengua sota el seu comandament, i decideix copiar l’acció.”
Catuara parla dels avantatges de ser “un copiador”, ja que “l’aprenentatge no s’aconsegueix exclusivament a través d’esforços deliberats. Un tipus d’aprenentatge molt important que existeix des del principi de la vida i es produeix fins i tot de manera immediata, inconscient i amb molt menys esforç és l’aprenentatge per imitació (…) la capacitat de mimetitzar la conducta dels altres contribueix significativament al desenvolupament de les destreses motores i les habilitats comunicatives i socials”.
En el meu llibre dedicat al lideratge, El bon cap: sigues un líder com Pep Guardiola (2012), constato que “la intel·ligència no es palesa en l’intent desesperat de gosar ser diferents, autèntics o únics, sinó en la capacitat de triar models de personalitat exemplars que ens permetin créixer i que ens ajudin a tenir un caràcter millor.” En un sentit semblant, el periodista i excel·lent comunicador Miquel Àngel Violan, en el seu exitós El mètode Guardiola (Columna, 2012), bo i justificant precisament que en Pep és un gran imitador, conclou: “No és dolent voler arribar on hem vist que han arribat els altres. Desitjar copiar no és pecat. El problema és saber copiar.”
Quines són les fortaleses de caràcter a imitar per esdevenir líders?
Porto des de 1999 investigant el tema i he conclòs que hi ha nou ítems de personalitat susceptibles de ser apresos en un entrenament que requereix, sens dubte, un esforç, però un esforç assequible al comú dels mortals: 1. Tenir un bon autoconcepte 2. Ser optimista 3. Gaudir d’una bona gestió emocional 4. Ser perseverant 5. Ser extravertit 6. Ser empàtic 7. Tenir iniciativa 8. Ser pacient 9. I ser agraït.
En la meva tesi doctoral, La reeducació de l’individu mitjançant el mètode grafotransformador, presento els engrescadors resultats de l’experiment que vaig realitzar durant el curs 2011-2012, en el qual mostro com l’entrenament que he ideat de quinze minuts diaris durant nou mesos, anomenat Programació Neuro-Cal·ligràfica, desenvolupa molt significativament les nou fortaleses de caràcter ressenyades i transforma personalitats ordinàries en la manera de ser pròpia dels líders, bo i imitant a nivell inconscient la seva estructura mental.
Però en el meu últim llibre, Manual mente (Planeta, març, 2019), vaig més enllà. A més d’ajudar els lectors a reinventar-se per desenvolupar una personalitat líder i aconseguir una vida plena, els ensenyo a esdevenir líders transformacionals i autèntics coaches per tal d’assolir que cadascun dels membres de l’equip (la seva família o els seus alumnes, en cas de ser mestres o professors) es converteixin també en líders en el seu àmbit d’actuació.
Dr. Joaquim Valls Morató, Professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.