El mite del mètode perfecte per aprendre anglès és una mica com la cerca de la pedra filosofal. Al llarg de la història de l’ensenyament d’idiomes, mètodes “infal•libles” han anat succeint-se i extingint-se en un cicle ininterromput: des del mètode prussià (del qual Monty Pyton feia mofa a La vida de Brian) o el mètode audiolingüístic fins a varietats més comercials, com el mètode Callan o el Berlitz, per citar-ne un parell de recents. N’hi ha per a tots el gustos.
Però… existeix realment un mètode infal•lible? Malauradament, la recerca acadèmica en aquest àmbit demostra que no hi ha un únic mètode que funcioni per a tothom en tots els contextos i que, en conjunt, cap mètode d’ensenyament és inherentment superior als altres. Les persones que aprenen una llengua estrangera tenen objectius, entorns i necessitats d’aprenentatge diferents i, per tant, no sempre és possible ni resulta apropiat aplicar la mateixa metodologia en tots els casos.
Afortunadament, el bon docent és conscient que s’ha d’adaptar el mètode a l’estudiant, i no a l’inrevés. A l’aula cal utilitzar una varietat de metodologies i enfocaments, escollint les tècniques de cada mètode que es considerin més efectives i aplicant-les en funció del context i els objectius de cada grup o cada aprenent. El més important és oferir a l’alumne el que podríem descriure com un “descobriment guiat” de la llengua, ajudant-lo a ser el més autònom possible en el seu propi procés d’aprenentatge i a personalitzar les eines lèxiques i gramaticals que puguin resultar-li més efectives. La utilització d’una àmplia varietat de recursos facilitarà que les classes siguin rellevants, estimulants i productives.
Algunes empreses de formació o escoles privades segueixen promovent mètodes “de marca” amb resultats miraculosos, però la realitat és que responen a motius comercials i de màrqueting més que no pas a raons veritablement didàctiques.