Una xarxa pels herois

Des de fa uns anys l’emprenedoria és en boca de tothom, darrerament però,  s’ha intensificat la seva popularitat perquè se l’assenyala com a una solució a la situació de decaïment general a la qual estem sotmesos. Aquesta aposta per l’emprenedoria no pot obviar el que és innegable: aquesta situació la superarem amb les empreses i empresaris amb experiència i que per tant, han de ser el focus d’actuació primordial dels esforços públics. Tot i així, el que llaurem ara per la generació de nous empresaris tindrà el seu efecte d’aquí pocs anys. Avançar en aquest sentit no és en va, però  reclama de recursos que cal administrar amb màxima cura oi més si tenim en compte que no hi haurà  efecte més immediat que un euro invertit en el teixit empresarial actual que resisteix i lluita per reeixir. Les polítiques d’afavoriment de l’emprenedoria doncs, com totes, han de partir de les premisses d’eficàcia i eficiència.  És en aquest punt, després d’una dècada de programes de suport a l’emprenedor, cal repensar algunes de les pràctiques que s’han dut a terme, i amb l’ajuda d’algunes opinions formades apuntar algunes millores.
 
La primera idea és la segmentació d’emprenedors. És evident que una persona interessada en engegar el seu projecte empresarial relacionat, per exemple amb l’agroturisme, poc tindrà a veure amb una altra que ho pensi fer en el sector de les noves tecnologies. Fer-los passar pels mateixos passos té molt poc sentit. Fent un pas més, una dona emprenedora necessitarà de quelcom diferent que un home, fins hi tot cal segmentar per edat (joves, mitjana edat), formació i experiència,  i també per origen (urbà, rural, autòctons, nouvinguts, etc..).  Ras i curt, cal detectar i atendre necessitats diverses i no fer passar tothom per la mateixa via.

Un tema realment a considerar ràpidament és el procés que segueixen els emprenedors fins a convertir-se en empresaris. Absolutament clau és deixar de fer seguir un procediment emprenedor als aspirants a empresaris i pensar únicament en  el procés. Un procediment és una seqüència de passos prèviament pensats que té com objectiu obtenir sempre els mateixos resultats. Queda clar que fer passar per etapes prefixades (formació, elaboració de pla d’empresa en són les més habituals) és realment poc eficient. La majoria d’emprenedors que segueixen aquesta recepta acaben sent experts en emprendre però no en allò que han de ser experts, que no és altra cosa que en l’activitat que han de desenvolupar.  Per un infermer, un biòleg o un advocat fer una extensa formació en gestió empresarial i arrodonir-ho amb un copiós pla d’empresa és poc menys que un martiri.  ¿No tindria més sentit envoltar aquest emprenedor de les persones i eines complementàries a la seva expertesa i no transformar-lo en un especialista en emprendre? N’estic convençut que si. Philip Kotler, en el seu llibre “Innovar per guanyar” explica que per endegar processos innovadors a les empreses cal fixar-se més en els perfils personals i professionals de les persones que hi intervenen que en el propi procediment a seguir. En altres paraules i fent una analogia en el cas que ens ocupa, cal pensar quines habilitats seran necessàries per fer arribar el projecte a bon port. En concret Kotler determina, en el seu model A-F, els següents rols: Activadors, Buscadors, Creadors, Desenvolupadors, Executors i Facilitadors. Sintèticament explica que hi ha persones que tenen unes habilitats molt remarcables en la creació i desenvolupament de conceptes de negoci però que tenen dificultats en la concreció i la gestió del dia a dia, i viceversa. A molts ens pot resultar familiar la imatge de una persona enginyosa i perspicaç naufragant amb la paperassa i els tràmits, i una altra endreçada i metòdica sense cap mena d’aptitud creativa. Doncs bé, a un emprenedor se li demana complir les dues cares de la moneda i se’l forma i prepara precisament per ser solvent en tot això. El problema rau en la pèrdua d’energia i il·lusió que comporta aquest camí, que fa ofegar i desviar moltes vocacions emprenedores i no menys recursos econòmics.

En contrast amb aquest model, comencen a aparèixer altres formes d’intervenció. Lluny d’oferir formació profunda en gestió empresarial i l’obligació d’elaborar un pla d’empresa, hi ha qui proposa una fórmula més adaptada al procés emprenedor. Coneixedors de les particularitats de l’emprenedor, i que en el que realment ha de ser expert és en Core Business  del seu negoci,  algunes iniciatives apunten en oferir nocions bàsiques de gestió empresarial als emprenedors (és vital que qualsevol persona, sigui del camp que sigui, en algun moment de la seva formació entri en contacte amb el món empresarial!) i després dotar-los de dues figures vitals: un gestor i un mentor. El gestor assumeix la part de tràmits i control inherents a la funció empresarial, i sobretot descarrega de tasques a l’emprenedor, que el podrien fer despistar. Per altra banda, un mentor guia el nou empresari per l’ecosistema local en el qual haurà de sobreviure i l’ajuda en la concreció del seu negoci. No oblidem pensar en dinàmica local, sobretot els primers anys de vida, és fonamental i una persona experimentada i bregada pot ser molt útil per saber quines portes cal anar a picar, a qui cal conèixer i què cal saber de l’entorn més proper. Afinant una mica més, molts dels recursos públics que ara s’esmercen en el primer model podrien servir per finançar directament els projectes neòfits, i si es vol, condicionar part de la remuneració del mentor a l’èxit de l’emprenedor. En definitiva no és res més que un aprenentatge mentre s’empren, i no un aprenentatge i després emprendre.  I ja posats a proposar, ¿per què no és pensa en un subsidi a l’emprenedor els primers mesos de  bagatge? Es fan subsidis del tot necessaris i lògics a les persones que perden la feina i no a qui vol crear-ne?

Una persona que un dia decideix emprendre hauria de ser considerada un heroi de la nostra societat. Només així, amb aquests actitud, és possible la creació d’empreses, riquesa i ocupació. Faríem bé de reconèixer el punt èpic a aquestes persones, però encara seria més útil proporcionar-los una xarxa de persones i recursos al seu voltant que facin que emprendre sigui una activitat de menys risc.

Marc Bernadich Márquez – Responsable del Programa FUB e+i