Grècia, bressol de la democràcia, no és capaç en aquests moments de formar un govern del nou Parlament sortit de les urnes. El proper 17 de juny es celebraran unes segones eleccions i, com històricament passa en temps de convulsió, els partits més extremistes (marxistes i neonazis) en sortiran reforçats. Cap d’ells accepta el pla de reformes de la Comissió Europea, però aspiren a perpetuar el finançament privilegiat que els proporciona el BCE. El jove Alexis Tsipras de la coalició d’esquerres Syriza, per exemple, proposa anul·lar les retallades de pensions i de salaris en la funció pública, 
tot contractant 100.000 nous funcionaris. Més despesa pública grega, per tant, a càrrec bàsicament dels contribuents alemanys. En aquest escenari, la sortida de Grècia de l’euro és una possibilitat real. Cal no oblidar que l’entrada dels hel·lens a la moneda única no s’hauria d’haver aprovat, i que va ser només mitjançant trucs comptables (amb la inestimable ajuda de Mario Draghi, aleshores directiu del banc d’inversions Goldman Sachs). El xantatge dels polítics grecs a Europa es basa en la creença que ni Berlín ni Brussel·les acceptaran el retorn de Grècia a la dracma, per l’efecte contagi que podria tenir sobre Portugal, Irlanda, Espanya o Itàlia.
Apòstols dogmàtics de l’expansió fiscal i monetària com Paul Krugman, assessor d’Enron després que Bill Clinton no el va voler com assessor econòmic, assenyalen amb satisfacció interna el crepuscle de l’euro. Per americans i anglesos, l’euro és una seriosa amenaça al predomini del dòlar com a divisa de reserva mundial. Si fracassés l’euro, segona moneda internacional en aquests moments, la Reserva Federal nord-americana podria continuar finançant la despesa pública ianqui i alimentar els seus enormes dèficits sense suportar costos interns, a l’exportar la inflació a altres països. Desespera als keynesians els resultats de les polítiques de Barack Obama d’estímul fiscal i quantitative easing monetari, comparats amb els de les polítiques d’oferta i relativa austeritat fiscal d’Alemanya en l’entorn monetari de l’euro: 1% de dèficit públic a Alemanya, superior al 8% a USA; 6% d’atur a Alemanya, superior al 8% a USA; 2,5% d’inflació a Alemanya, superior al 3% a USA. La diferència en els resultats no pot ser més evident.
Alguns defensors del nacionalisme monetari defensen que una hipotètica sortida de Grècia de l’euro i el retorn a la dracma amb la seva segura devaluació reactivarien l’economia grega a l’abaratir els preus nacionals i encarir els preus exteriors. És en bona part fals. Mai problemes complexos s’han solucionat amb mesures simplistes. La devaluació de la dracma podria tenir puntuals efectes sobre el turisme grec, ja que el món podria conèixer les seves ruïnes històriques a preus de saldo. Però totes les insubstituïbles i necessàries importacions d’aliments, petroli i maquinària s’encaririen tant que significarien la fallida de moltes empreses i l’empobriment de les famílies. Grècia té una agricultura paupèrrima, una indústria no productiva i nuls recursos energètics. La renda per càpita es desplomaria i la inflació es dispararia. Recordem, per exemple, com la devaluació el 2001 de la moneda argentina va reduir el seu PIB per càpita de 7.726 dòlars el 2000 a 2.767 dòlars el 2002. Una caiguda del 65% de la renda i de la riquesa! L’atur i la inflació es van disparar. I la demagògia barata de l’impressionant creixement argentí del 8% a partir del 2003 oblida la reduïdíssima base de partida després de la devaluació, així com la pobresa i caos de l’economia argentina, on una tercera part de la població depèn de subvencions i subsidis, la taxa real d’inflació supera el 30% i la falta de reformes i el descontrol del govern són constants diàries.
Si els polítics grecs volen sortir de l’euro i tornar a la dracma, renunciar al Fons Europeu d’Estabilitat Financera, imposar un control de canvis i lluitar contra la inflació descontrolada, la depressió, l’atur i la fallida, que ho facin. La tragèdia grega ha d’esperonar la resta de països a continuar dins l’euro i escometre amb urgència la reforma estructural d’un sistema financer que està dessagnant les nostres societats.
Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB.