Papers, papers, papers…

Sovint sorgeix des de les administracions la temptació de controlar per la via de l’informe-per-triplicat determinades pràctiques. Això, que en ocasions pot tenir sentit, en d’altres acaba essent una rèmora burocratitzadora amb un doble efecte negatiu: no aconseguir millorar allò que no funciona (perquè sempre es pot aprendre a omplir papers per superar les inspeccions sense que impliqui cap canvi en el fet real), i en canvi, carregar contra aquells que s’esforcen en donar sentit autèntic a allò que fan.

Això ens podria estar passant ara amb les escoles de pràctiques. Tenim la sort de conviure amb un col•lectiu de centres prou preocupats per l’educació com per acceptar d’implicar-se en la formació inicial, escoles que van fer un primer esforç per demanar el reconeixement com a centres formadors al Departament, amb docents al capdavant que consideren que la tasca de tutoritzar als novells no és banal i que cal fer-la a consciència, amb dignitat i serietat, amb mestres i educadores que viuen l’entrada de noves mirades a la pròpia aula com un element de millora…

Té sentit que aquest col•lectiu, que ha fet un exercici de responsabilitat professional i compromís amb la societat, en lloc de rebre reconeixement, i sobretot, facilitats per part de l’Administració, sigui penalitzat amb l’obligació d’invertir unes energies i un temps que no sobren a ningú en omplir una paperassa que paradoxalment s’estalviarien si no haguessin ofert el seu compromís generós i gratuït a la societat? Ens podem permetre de castigar l’excel•lència, quan està clar que sense bons models actuals no podem formar bones mestres pel futur? Diuen que l’Artur Mas va comentar en algun dels discursos inicials que els mestres feien massa papers… Que les seves paraules no quedin en paper mullat!

Montserrat Pedreira
Directora dels Estudis d’Educació Infantil. FUB

Accés a l’article en pdf

Leave a Reply