Adverteixo que escric aquest text sense cap esperança, amb l’únic objectiu de transmetre una situació que ja sé que no té solució. Però de vegades, escriure resulta l’únic forat possible per treure pressió a un cervell molt castigat per tot el que explicaré… Així que procedeixo a la trepanació.
Existeixen moltes definicions de recerca i innovació. La gran majoria apunten a la seva etimologia, descrivint que són eminentment processos que impacten en nous coneixements o en beneficis concrets segons el seu focus… Diuen que són metodologies ordenades que sistematitzen els camins que una idea ha d’assumir fins arribar a veure la llum. Segurament totes són certes i encara podríem pensar i escriure’n moltes més.
A mi m’agrada la definició “RAW” que dóna a entendre simplement la seva utilitat i practicitat, i sobretot la seva cultura, valors i actitud, ja que al cap i a la fi la recerca i la innovació, la de veritat, intenten facilitar solucions concretes per aplicar-les de manera activa. Solucions a què? Doncs a tot el que es posi pel davant, sense restriccions ni distincions de mida, color o forma. Així podríem dir que la R+D+i és una teràpia en ella mateixa que procura solucionar coses que no acaben de funcionar per proposar accions o coses útils, pràctiques, resolutives. De fet, fracassem quan ens ofeguem en el procés, o quan la nostre hipòtesi queda en un calaix, tot i que haguem estat fidels i honestos amb la metodologia.
Entesa d’aquesta manera, la R+D+i no és una opció, ben al contrari, és un engranatge del tot essencial en una empresa, organització, país… govern (?), ja que tots identifiquem les entitats, institucions, organitzacions, comunitats, etc., com a unitats vives que, en mimetisme amb tots els éssers vius pateixen disfuncions o patologies i és llavors quan la R+D+i actua com a teràpia en cascada fins a trobar la solució, o proposar noves alternatives. Però com en totes les disciplines “mèdiques” existeixen xarlatans, elixirs, teràpies alternatives i sovint molt maquillatge per tapar ferides. Els que ens dediquem a aquestes coses som terapeutes organitzacionals, entenent l’organització com una comunitat viva que gaudeix i pateix processos i evoluciona en cicles que hem d’identificar, analitzar i, si cal, transgredir per sobreviure.
Dit això, i entenent llavors la R+D+i com a una ciència terapéutica, ja fa molts anys que m’hi dedico -des de diverses institucions, situacions, mirades i circumstàncies. Gestió, ideació de projectes, viabilitat, execució, aplicabilitat, escalabilitat, resultats, derivacions… són paraulotes cícliques que han estat habituals durant els meus darrers anys. Fins i tot les temudes “transversalitat”, “sinergies”, “co-creació” o “paraigües” que ja em costa de pronunciar com si mimetitzés el tenista que, de tants drives, té el colze destrossat. He teoritzat, aplicat, millorat, estimbat… he fet molts brindis al sol i algunes vegades, fins i tot, he tingut èxit. Encara m’emociono davant d’un “manual thinking”, que, com si fos un Monet, em fa veure que existeix un sentiment molt delicat que exhuma un fantàstic perfum de la vora d’una corva de la delicada fulla d’un nenúfar o… dels cercles desesperats dibuixats en vileda a la pissarra d’un projecte de recerca, plena de fletxes, cercles i prioritats, a les quals faig fotos com si estigués en un museu. Fins i tot m’he cregut que creien fermament en el que feia, en el sentit i utilitat de tot aquest esforç, i en l’absoluta necessitat d’incorporar-lo culturalment a qualsevol organització.
Però com qualsevol terapeuta el que fem o deixem de fer no té efecte si no existeix entesa i col·laboració amb un bon farcell de protagonistes, pacient inclòs. Però on m’he espantat més és curiosament amb qui té els pressupostos més grans, per obligació lògica, de recerca i innovació. Em refereixo a l’Estat. L’Estat, el govern, és curiosament el principal protagonista interessat que la R+D+i funcioni. I no només pels arxiconeguts indicadors que sempre apunten que com més inverteix un país en aquest camp més beneficis en tots els aspectes obté, sinó també per la seva funció i efecte “terapèutic”. Però tal qual com si fos un pacient resistent, que no es creu el benefici de la teràpia o la medicació, ni reconeix el paper del professional de la salut, l’Estat menteix, renega, posa traves i juga amb l’R+D+i en el seu benefici únicament publicitari o de “maquillatge”.
És obligat que un estat mantingui una estructura de R+D+i, però el nostre no se la creu. La farceix de polítics i actua sempre com a restrictor del seu desenvolupament, de manera sistemàtica. Les convocatòries sempre arriben tard, descompensades i anacròniques, sempre requereixen de processos burocràtics esgotadors i, un cop tens la bona (o mala) notícia de ser un beneficiari d’un projecte competitu, l’Estat passa a ser una entitat únicament avaluadora, burocratitzada fins a l’extrem del malson, i, sobretot, amb l’única voluntat de castigar l’error justificatiu del procés detallat a les bases publicades.
Quina cosa més rara, no? El principal interessat en trobar solucions posa traves, pals a les rodes i manté una actitud únicament burocratitzadora i punitiva quan cal (sempre cal segons les bases), com un pacient terminal que segueix fumant i denúncia l’hospital per mala assistència.
A mi m’agradaria sentir-me acompanyat per un govern que es cregués de veritat la R+D+i, que deixés de ser d’una repunyetera vegada l’eterna “aposta”, que proposés les convocatòries consultant la seva idoneïtat i enfocament als qui en principi seran els seus beneficiaris, per optimitzar-les i humanitzar-les, que abandonés de totes totes el cripticisme de les interpretacions de les bases i canviés el seu actual paper d’avaluador intransigent a assessor i acompanyant, per la seva pròpia voluntat i benefici, i que s’involucrés en les solucions proposades com un soci més, ja que no ens oblidem que el govern és el principal interessat en fer funcionar els engranatges de la recerca i la innovació al nostre país.
Res. Disculpeu… una senzilla rebequeria. Tot el que he escrit és impossible. Deixaré d’ensumar els vapors dels retoladors Vileda. M’afecten massa.
Xavier Gironès, director de Recerca i Innovació del campus Manresa de la UVic-UCC