Pacient autònom?

En les relacions que s’estableixen entre sanitaris (ja siguin metges o altres professionals com psicòlegs, fisioterapeutes, logopedes, etc.) i pacients ha anat guanyant importància el paper d’aquests a voler saber, entendre i decidir què es fa amb ells quan estan malalts i es necessita atenció mèdica-terapèutica.

SONY DSCLa paraula autonomia prové del grec, i està formada per autos que significa un mateix, i nomos que vol dir regla o govern. Per tant, etimològicament, autonomia equival a autodeterminació o govern d’un mateix. Aquest autogovern en el terreny de la presa de decisions en l’entorn sanitari es tradueix actualment en un dret a tenir informació sobre els tractaments (indicacions i contraindicacions), també dret a no voler saber, així com dret a decidir, i a rebutjar un tractament, si així ho decideix el pacient.

Segons Faden&Beauchamp 1, representants de renom de la bioètica nordamericana, per a què les decisions preses es qualifiquin d’autònomes s’han de donar en unes determinades condicions. Aquestes són: que es faci intencionadament, comprenent el que es fa, i lliure d’influències controladores que en determinin l’acció.

Des de les posicions bioètiques clàssiques-liberals es parteix d’un concepte d’autonomia en què es considera al pacient com un ésser amb plena capacitat per decidir de forma racional i individual, aïllat de l’entorn. Aquesta concepció de l’autonomia és pròpia de la tradició anglosaxona.

Les teories comunitàries i feministes centren les principals crítiques a aquesta visió de l’autonomia al voltant de l’oblit de característiques com la vulnerabilitat, la corporalitat i la dependència, que són inherents a la condició humana. Des d’aquesta altra posició es parla d’autonomia relacional, un concepte que té present factors humans com l’emoció, la vulnerabilitat, i la interacció amb els altres2.

Aquesta idea de l’autonomia ens permet emmarcar el paper dels familiars en la presa de decisions de situacions sanitàries habituals . Tant en els casos en què hi ha una alteració profunda de les funcions superiors de l’ésser humà per prendre decisions, com en els casos en què hi ha diferents graus de deteriorament cognitiu que comprometen parcialment l’autonomia plena, com en els casos en què els pacients són plenament competents. En el nostre entorn, la influència de l’opinió dels familiars en les decisions del pacient és clara. Fins i tot quan el pacient és totalment competent per prendre decisions.

Així doncs, el concepte d’autonomia relacional neix amb la intenció de posar l’èmfasi en les mancances descrites per les posicions crítiques al concepte d’autonomia clàssic. Per una banda reivindica el concepte de vulnerabilitat, lligat a la interdependència, com element clau en el reconeixement que tot ésser humà està immers en un mar de relacions. Això implica que les decisions que es prenen són el fruit d’aquesta influència mútua entre pacient i família. Alhora reconeix la part emocional, aspecte que influeix en la majoria de decisions que es prenen. I això s’allunya del concepte de l’home com a ésser individual i racional únicament. Per una altra banda, l’altre eix definitori de l’autonomia relacional és la coresponsabilitat en les accions, tant del pacient com del professional. En aquest sentit, la responsabilitat del professional recau en potenciar l’autonomia del pacient. Per això, haurà d’oferir la informació suficient, verdadera, comprensiva i adequada, i també haurà de tenir present l’entorn personal, familiar i social del pacient 3. D’aquesta manera es poden prendre les decisions realment de forma autònoma.

Per arribar a aquests objectius, el professional ha de crear l’espai per desenvolupar un clima de col·laboració entre ell i la unitat pacient-família. Aquest marc afavoreix una comunicació oberta i atenta, que permet desenvolupar la confiança i el compromís de les relacions. L’autonomia relacional comparteix el procés i ajuda a pensar com promoure l’autonomia en la presa de decisions4.

Núria Oriol, professora dels estudis de Logopèdia de la Facultat de Ciències de la Salut del campus Manresa de la UVic-UCC

Referències:

  1. Mir Tubau J, Busquets Alibes E. Principios de ética biomédica de Tom L. Beauchamp y James F. Childress. Bioètica i debat. 2011;
  2. Ho A. The Individualist Model of Autonomy and the Challenge of Disability. J Bioeth Inq [Internet]. 30 abril 2008 [citat 10 gener 2015];5(2-3):193-207. Recuperat de: http://link.springer.com/10.1007/s11673-007-9075-0
  3. Delgado J. Nuevas perspectivas bioéticas : autonomía relacional. Rev Enfermería. 2012;6(1):35-42.
  4. Hunt MR, Ells C. Partners towards autonomy: risky choices and relational autonomy in rehabilitation care. Disabil Rehabil [Internet]. gener 2011 [citat 28 setembre 2014];33(11):961-7. Recuperat de: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/20822473

 

 

2 Replies to “Pacient autònom?

  1. Molt interessat. Un concepte nou que probablement faria enrabiar al Sr.I.Kant però que ens parla directament i clara del què ha de ser el nostre dia a dia de relació amb persones malaltes i en situació d’extrema vulnerabilitat. Des de pal·liatius es diu que malalt i família són unitat a tractar. Aquesta adjectivació de l’autonomia els engloba i, al mateix temps, pot ser de gran ajuda per dissuadir-nos de caure en el sempre perillós paternalisme mèdic.
    Moltes gràcies, també, per la bibliografia citada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.