La negació és un estat psicològic habitual. Neguem cada dia quan mengem malgrat saber que hi ha gana al món; quan, tenint problemes o situacions negatives en la nostra vida, sortim al carrer i fem una vida normal….
La Psicoanàlisi parla de negació com un mecanisme de defensa consistent en “no valorar o anul·lar pensaments, sentiments o fantasies que poden generar sofriment mental.” Les corrents teòriques més cognitiu-conductuals la defineixen com una “estratègia d’afrontament consistent en l’omissió de fets que podrien ser dolorosos si s’acceptessin en la consciència”..si fa o no fa estem parlant del mateix. Sembla que l’ésser humà necessita negar per subsistir, per sobreviure, al menys psicològicament, als fets estressants (1,2).
En la malaltia, la negació és freqüent, de vegades com una primera reacció al diagnòstic, segons Elizabeth Kübler-Ross, pionera en definir el curs psicològic paral·lel al curs físic del malalt terminal. Però hem de dir que trobem la negació en moltes fases de la malaltia, inclús prèvies, que poden portar a negligir senyals o avisos corporals no activant conductes com visites al metge per por. Algunes persones aparten mentalment l’atenció a dolors, molèsties o canvis en funcions vitals o donant-se alternatives com “no passa res”, “ja em passarà” o basant-se en experiències prèvies (“ja vaig tenir dolor l’any passat i no era res” o “la meva germana va tenir això mateix i al final no va ser més que un virus”….). En malalties com el càncer es dóna aquesta paradoxa, tot i que el temps que passa en aquesta situació resta possibilitats de tractament pel creixement incontrolat del tumor i, per tant, de curació (3).
Ja en el diagnòstic no és infreqüent trobar malalts que queden bloquejats per la informació i passen a una negació basada en la incredulitat (“no pot ser”, “no m’està passant a mi” o “es deuen haver equivocat, jo em trobo bé”). Aquest últim exemple pot ser perquè de vegades la malaltia es detecta en estadis molt precoços gràcies als avenços actuals, però llavors la persona no ha tingut pistes de malaltia i es manté en l’estratègia negadora, no té evidència que no sigui la que li han comunicat i sovint costa més que el pacient ho interioritzi (3,4).
Tipus de negació
La negació por prendre diverses formes (5,6):
TOTAL. És poc habitual avui dia, ja que hi ha molta informació mediàtica sobre la malaltia oncològica. No obstant, trobem pacients que no inicien converses sobre el que els passa ni pregunten ni expressen cap curiositat per aspectes que hi estan relacionats. Aquesta reacció extrema podria suposar un problema si condueix a rebutjar tractament. Abans era més típic: pacients que rebien informació, per exemple, d’un càncer de mama com a bony benigne o de greix, o de càncer de budell que assumien que tenien una úlcera d’estomac. Si aquestes alternatives usades amb la intenció de suavitzar el problema portaven al rebuig de sotmetre’s a una intervenció quirúrgica era necessari canviar la informació per una més veritable per assegurar un compliment del tractament.
PARCIAL. És força més freqüent. Es dóna en pacients que admeten el diagnòstic, però no la seva totalitat. Poden assumir un diagnòstic inicial, però negar la possibilitat de no curar-se, o acceptar un primer càncer però no la seva reaparició. El que estan negant és la gravetat quan hi és. El quid de la qüestió és, doncs, el pronòstic.
NEGACIÓ INTEL·LECTUALIZADA. És un model creixent. La tendència actual és donar molta informació, incloent tecnicismes de significat confós que fan sentir-se tranquil al professional que l’ha emès, però que no està clar que tinguin un ressò emocional coherent amb el seu significat en el receptor. Trobem, per exemple, dones amb càncer de mama que responen de forma automàtica i apresa expressions com “carcinoma ductal infiltrant” quan se’ls pregunta si tenen informació. La forma de respondre amb una expressió apresa de memòria ens fa adonar que no han interioritzat el significat d’aquelles paraules. La informació s’hauria de donar de forma gradual, adaptada a les capacitats de cada pacient, no només referint-nos a aspectes intel·lectuals, sinó també al perfil psicològic. El processament de la informació davant de situacions massa ansiògenes s’alenteix i és probable que un excés, i més si es formula massa tècnicament, no pugui ser realment absorbida i integrada per la persona, que necessita assumir-la al seu ritme.
NEGACIÓ DE PATIMENT EMOCIONAL
Fins ara ens hem estat referint a la informació de caire mèdic, però hi ha una forma de negació més complexa: la negació de patiment psicològic davant el càncer. Avui en dia ens veiem sotmesos al que els psicòlegs en diem la Tirania del pensament positiu. És recomanable el llibre de Bàrbara Einreinreich titulat “Somriu o mor”, el diari personal de la periodista que, en patir càncer de mama, s’adonà que no hi havia espai per a les emocions negatives, d’altra banda lògiques, en un diagnòstic que d’alguna manera significa una amenaça per la integritat física i psicològica i, en extrem, de mort (7,8). Un dels objectius de recuperació psicològica del pacient oncològic és ajudar-lo a trobar la seva estratègia per a fer front a la malaltia i les seves conseqüències, intentar que no quedi submergit en la negativitat i en l’aturada de la seva vida que tot plegat ha significat. Però això no vol dir que no hi hagi d’haver un procés adaptatiu que significa acceptar i incloure les emocions negatives que comporta. Alguns pacients neguen la por, l’ansietat i la incertesa. Verbalitzen en veu alta que no ho passen malament o que s’ho han pres bé. És cert que hi ha pacients sense nivells d’ansietat o depressió valorables però ara ens referim a persones que tenen un posat après i artificial farcit d’expressions positives, que sovint no es corresponen amb la realitat emocional que estan vivint. Tot i que no és una actitud de risc per la vida, sí que ho és per les conseqüències posteriors de la supressió forçada del patiment psicològic. Hi ha una espècie de “boomerang” pel fet de no deixar fluir les emocions negatives. La Psicologia demostra fa temps que acceptar-les rebaixa el malestar que generen. La persona que nega malestar emocional o psicològic negligeix la cerca d’ajuda o suport especialitzat. De vegades se sent pressionada per l’entorn que, de forma més o menys explicita, li demana aquesta positivitat o en altres ocasions per no preocupar els altres el malalt amaga plors o pors. És necessari donar-se permís per estar tristos, enfadats o espantats (8).
EVITACIÓ POSITIVA
Quan una persona respon amb negació i això no la porta a rebutjar els procediments mèdics, pot sobreviure psicològicament a la malaltia sense perjudici. Això és l’evitació positiva. Un cop finalitzat el tractament, es prefereix retornar a la vida quotidiana sense que el càncer sigui quelcom present o impliqui res en especial. Cal no confondre amb persones que no accepten el que els ha passat, sinó aquelles que volen viure una vida que els sembla normal i corrent. Això porta confusió, ja que en una època on malalts i malalties surten a la televisió, a Internet i tenen una veu pública, sembla que la persona que no segueix aquest patró és algú que amaga o no accepta la seva experiència. No sempre és així. En tot cas s’hauria de valorar psicològicament aquesta actitud. Mentre mantinguin un seguiment amb la seva rutina mèdica, ningú pot decidir que és millor que en parlin o s’exposin públicament. La tendència actual a fer pública la intimitat fa etiquetar aquell qui no ho fa de rar, o inclús com a algú que té un problema personal, un complex o que no accepta el que li passa. (8,9).
NEGACIÓ I ANSIETAT, NEGACIÓ I DEPRESSIÓ
Algunes alteracions de l’estat d’ànim pròpies de les reaccions davant un diagnòstic de malignitat poden provocar conductes i actituds similars a la negació i inclús barrejar-s’hi. Ens referim a aquelles conseqüències més freqüents davant el patiment d’una malaltia oncològica, que són l’ansietat i la depressió.
En alguns estudis hem demostrat com la depressió o actitud resignada poden portar a no activar conductes saludables, no complir amb les visites de control, no tenir interès en introduir una dieta sana o exercici o no fer cas de molèsties o símptomes pel convenciment que igualment no hi ha res a fer. Per aquest motiu, alguns estudis mostren que les actituds més negatives poden portar a una menor supervivència pel retard en acudir al metge davant de determinats símptomes. Estem parlant d’una influència indirecta de la tendència depressiva (9).
L’ansietat és una resposta natural davant de situacions d’amenaça o por que pot comportar dues conductes oposades: l’afrontament del “perill” i, per tant, la recerca de solucions, o la fugida. Per tant, un nivell d’ansietat moderat pot ser positiu en molts aspectes, però un nivell massa elevat pot fer l’efecte contrari i bloquejar la persona. En aquest darrer cas, l’afectat està exhibint l’estratègia de negació, però en realitat la base és que no es deixa fluir aquesta ansietat o por tot fugint o evitant tot el que tingui a veure amb el problema.
Podem concloure dient que les actituds davant el càncer o qualsevol malaltia crònica són idiosincràtiques. És molt important aprendre a reconèixer la negació dels pacients que tractem, ja que de vegades no és òbvia i com hem vist, es pot presentar de formes diverses o intermitents i canviants. Cal aprendre a respectar la individualitat dels malalts ja que són éssers humans amb una malaltia, no persones que han de complir cap criteri ni expectativa i menys des del punt de vista psicològic. Hem d’acompanyar el malalt en el seu propi procés, sense imposar actituds.
Tània Estapé, professora dels estudis de Ciències de la Salut del UManresa de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
BIBLIOGRAFIA
- Kübler-Ross E. Sobre la muerte y los moribundos: Grijalbo; 2000.
- Trull TJ, Phares JE. Psicología Clínica. 6th ed. México, D.F.: Thomson; 2003.
- Estapé T. Disfunciones sexuales en el paciente con cáncer. Revista de psicología Universitas Tarraconensis. 2003; 25(1-2:152-162).
- Burton M, Watson M. Counseling people with cancer. 1st ed. Chichester, England: John Wiley & sons; 1998.
- (5) Watson M. Coping with cancer — what do we know (and why does it matter)? European Journal of Cancer Supplements. 2003 September; 1(5).
- (6) Estapé T, Estapé J, Soria-Pastor S, Díez A. Uso de internet para evaluar el distrés psicológico en pacientes con cáncer de mama. Psicooncología. 2014 Desembre; 11(2-3).
- (7) Ehrenreich B. Sonríe o muere. 1a. ed. Publiaciones T, editor. Madrid: Turner Noema; 2012.
- (8) Estapé J, Estapé T. 703 preguntas, 703 respuestas: La odisea del cáncer de mama. 1st ed. Terrassa (Barcelona): Momentum; 2013.
- Estapé Madinabeitia T. Estudio de la evolución de la calidad de vida en pacientes diagnosticadas de cáncer de mama. 2004. Tesis Doctoral, Universidad de Barcelona