La màgia del debriefing

Ja fa alguns anys, dissenyant una formació de formadors, vaig coincidir amb un mag i vam decidir incorporar la màgia com a entrenament per als nostres facilitadors. Si t’ho mires bé treballem en un negoci molt similar.

Una de les converses que més recordo haver tingut amb ell va ser aquella en la qual em va preguntar: “saps què és el que més m’agrada de ser mag? De fet, el que més ens agrada a tots els mags de la màgia?”. Jo vaig pensar que l’entretinguda vida nocturna que sabia que portava ell podia ser una resposta,erò no anava per aquí la cosa. La seva resposta em va sorprendre. Em va dir que allò que el feia estudiar, crear els números i practicar i practicar durant hores i nits senceres per fer una actuació de trenta minuts, no era res més que la cara que fa el públic en el moment únic i irrepetible en el que la màgia els sorprèn. Em va explicar que nosaltres no ens podem ni imaginar la sensació que es té quan veus a tot el públic transformar la seva cara i sents oooooohhh!!. És llavors que es pot sentir realment la il·lusió. En realitat la il·lusió més gran de la màgia no consisteix en el que fa el mag, sinó en allò que es veu a la cara del públic en aquell instant, durant uns segons d’intensitat màxima.

Us confessaré que vaig sentir enveja, ho volia provar. Vam construir un taller en el que ell entrenava als nostres futurs facilitadors a fer màgia – més endavant explicaré algunes de les claus que hi treballàvem. En aquells tallers sempre hi era jo, aprenent els seus trucs, la seva manera de fer-los i les històries que explicava. Després d’uns quants cursos i hores d’entrenament a casa em vaig atrevir i en un aniversari del fill d’uns amics ho vaig provar. Set o vuit petits i els cinc o sis trucs que més dominava. Efectivament les cares d’il·lusió, joia i sorpresa van ser un espectacle imborrable. En aquell moment vaig entendre dues coses: que realment qui veu un espectacle meravellós és el mag i no el públic i que, en realitat, jo recordava viure moments en certa forma semblants fent de facilitador.

Vaig viure aquella sensació que experimentem de vegades amb aquelles petites coses quotidianes a les quals no donem importància fins que un dia, alguna cosa et fa ser conscient de com és d’important per a tu. Em vaig adonar que allò que realment em movia a ser facilitador era exactament el mateix: la cara que posava la gent just en el moment que connecten amb una consciència nova, un aprenentatge rellevant o simplement se senten connectats amb la sessió que jo condueixo.

Moltes de les activitats, dinàmiques, expressions, etc., que més m’agraden tenen aquesta potència de provocar aquest moment màgic. A partir d’aquell moment he cercat sempre, de vegades amb més èxit i de vegades amb menys, aquests moments màgics i un dels grans descobriments és la potència que tenen la simulació i el debriefing per provocar-los. Repassaré ara algunes de les idees centrals que ens aporta la màgia als facilitadors.

El més important és la història, el truc no importa

Quan un principiant aprèn un truc de màgia se centra molt en el propi truc: fer que funcioni, els moviments principals, les frases més importants i poc més. Encara que li surti bé i sorprengui es quedarà molt lluny de crear un moment memorable per al seu públic i pot, fins i tot, provocar certa indiferència.

Perquè es produeixi la màgia de veritat cal tenir una història treballada. La història no és el truc, és un embolcall que genera el clima i crea la connexió del públic amb els protagonistes de la història. Us imagineu que entra a l’escenari la caixa amb la persona ja a dintre i les espases clavades a la caixa? No ho fan pas així oi? Creant una història ens prepara i genera l’expectativa i el clima necessaris per estar preparats per al gran moment. Sense aquesta possibilitat de connectar-me amb els protagonistes, la implicació i el grau de vivència del públic serien mínims. De fet, normalment, si ho penses bé, el truc és realment una tonteria molt simple.

Com a autocrítica crec que de vegades, en simulació, volem fer grans dissenys buscant casos molt complexes i ens oblidem molt de la història.

En el disseny de simulacions hem de fer més presents les històries i la necessitat de la gent de connectar de forma personal amb la història que hi ha darrera dels nostres objectius formatius. Us convido a que penseu sempre en la història que esteu explicant amb el vostre disseny. Com s’ha d’explicar, com han de ser els personatges (incloent-hi el facilitador), com han d’anar passant els fets i la trama principal,…

El truc ja està fet

En la màgia és ben cert que el mag té controlat l’engany o el truc, però el públic no. Normalment passa un temps llarg des que fa l’engany fins que revela el que ha passat. Moltes vegades el truc ja està fet des del principi, i el públic, ignorant, roman atent intentant que no se li escapi el que ja no pot aconseguir: no ser enganyat davant dels seus nassos.

Hi ha un moment en tot el procés en el qual el mag sap que “el truc ja està fet”, per molt que el públic miri o investigui, ja res no pot fer que no surti bé. A partir d’aquell moment, el mag es dedica a ficar encara més a la gent en la història, per fer més gran l’impacte final, i també es dedica a gaudir. Ja no hi ha motius per estar nerviós o patir. No cal dir que com més d’hora arribi aquest moment, millor per al mag: més gran serà l’impacte i més gaudirà.

Quin és aquest moment per a nosaltres, els facilitadors? En simulació, quan el cas es posa en marxa, el truc ja està fet. El que ens queda per fer és acompanyar els participants en la història i ajudar-los a revelar la màgia d’aprendre de la seva pròpia experiència quan arribi el debriefing.

El truc ja està fet, és una frase alliberadora de tensió. Ens serveix a nosaltres, no al públic. Quan ens la diem internament sabem que a partir d’aquell moment ja podem dedicar-nos a donar-li força a la història i gaudir.

Tots els detalls es poden dissenyar

Hi ha molts tipus de màgia. Des de la més senzilla, que només necessita una taula i un joc de cartes, fins a màgia que podem complicar fins a l’infinit. Per a un mag, complicar-se vol dir recursos, materials, temps de preparació, etc. Fer aparèixer un helicòpter a l’escenari requereix tenir un helicòpter i un escenari prou gran. Però sigui un helicòpter o una simple corda, la preparació no és molt més difícil o més fàcil. Si tens un helicòpter i un escenari on ficar-lo però no tens història, no tens res encara. Ja hem parlat que el més important és la història i tota història ha de ser expressada en un entorn amb un ambient i centenars de petits detalls que poden ajudar o dificultar. 

Ni mags ni facilitadors podem controlar-ho tot, però sí podem fer una cosa interessant: marcar en cada moment quin és el detall més rellevant de tot el que està passant en un moment donat. D’això en diem dirigir l’atenció. El públic i els nostres participants no poden estar atents a dues coses al mateix temps, però sí podria ser que persones diferents estiguessin atentes a coses diferents en el mateix moment. D’això en diem perdre el control.

Per no perdre el control hem de dirigir l’atenció. Això ho fem amplificant aquells detalls que volem que concentrin l’atenció i minimitzant aquells que no ens interessen. Els facilitadors ens hauríem d’imaginar que estem en un escenari i hem de controlar dues coses molt importants:

  • Quins elements tenim a l’escenari i comhan d’anar apareixent i desapareixent a mesura que va avançant la història. Espais i recursos: aules, zones de simulació, espais de projector, espais per a la discussió en grup, documentació, pissarres, cadires, taules, llums, finestres, retoladors, passadissos,…
  • Nosaltres, com a facilitadors, som un punt d’atenció important. El que tu fas, els teus moviments, la direcció de la teva mirada, la forma de parlar, pujar el to de veu, baixar-lo, els teus silencis, les teves emocions… Si tu mires al públic, ell et mira, si tu mires un objecte, ell mirarà l’objecte. Recorda que sempre cal amplificar una mica (amplificar = fer més gran, però no modificar el significat) per fer que sigui l’element més rellevant de l’entorn en aquell moment. Amplificant fem allò més visible i irresistible a l’atenció dels altres.

Tot és material

Quan un mag crea un número, li dedica moltíssim temps. Van fent actuacions amb els números que ja tenen i van creant al mateix temps els seus projectes de futur: investigant, provant, creant materials, practicant i assajant fins que troben que està preparat per fer-lo amb públic. El rati de temps que passa el mag en el disseny i la preparació per a cada minut d’espectacle és infinitament superior al que fem els facilitadors en simulació, per molt que creiem que ens hi estem molt temps. En això hi ha vàries conclusions interessants per a nosaltres, però em centraré en una cosa que em va cridar l’atenció: tot i que ho tenen tot tan dissenyat i tots els detalls tant ben estudiats, deixen un espai important a tot el que passi durant l’actuació. Tenen molt clar quins són els límits que no poden traspassar, però no tenen por a ser flexibles amb el públic i a aprofitar el que passa de diferent a cada actuació.

Durant un dels cursos, els alumnes practicaven un truc de cartes que tenia dues parts. En la primera part el mag endevinava una carta triada prèviament pel participant utilitzant una moneda. Quan arribava el moment deixava la moneda a sobre d’una carta i en donar-li la volta, sorpresa! No era la que el participant havia triat. Després seguia la història i finalment la carta apareixia a sota de la moneda de la forma més inesperada. Els alumnes van practicar el truc i un d’ells li va preguntar al mag: I que passa si al primer intent que has de fallar tens mala sort i encertes amb la carta? La resposta del mag va ser: gaudeix! Si alguna vegada passes una moneda per sobre d’un feix de cartes posades a l’atzar i deixant caure la moneda encertes amb la que havia triat el participant al principi, simplement gaudeix el moment, hauràs fet un truc que probablement no el tornaràs a fer mai més. L’alumne va voler saber igualment si havia de continuar amb el truc o no. El mag li va dir que el que acabava de passar era insuperable i que ja no tenia sentit acabar aquell truc, que era millor passar al següent. Això passa moltíssimes vegades en simulació: la realitat supera el que havíem dissenyat.

De fet tot el que passa, i el que no passa també, és material per a nosaltres. Un facilitador que ha estat dissenyant durant hores el seu curs i el seu cas de simulació ha d’acceptar que potser el que succeirà finalment pot superar el que havia planificat i que això no és cap demèrit. No cal posar-se nerviós si el que s’havia pensat no està funcionant del tot bé i en canvi el grup s’interessa per un aspecte al que no li havia donat tanta rellevància. Moltes vegades els facilitadors tenen por que els alumnes reaccionin de formes inesperades, es resisteixin o neguin l’evidència. Aquestes reaccions també són material. Podem pensar que també hi ha moments que es perd l’interès, o que no responen les preguntes, o que no troben la connexió entre els objectius i la seva feina… Això també és material per treballar. Tot es material, el que esperem i volem que passi i el que passa o no a la realitat. La màgia que els facilitadors provoquen es revela al debriefing i a diferència dels mags no succeeix en unes cartes o una corda o un escenari, passa a l’interior de les persones.

Santi Gonzàlez, membre de l’equip coordinador i de l’assignatura de facilitador en simulació i debriefing del Màster en Simulació d’UManresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada