Alemanya ha aconseguit el 2016 un nou rècord històric en les exportacions, arribant a superar els 1,2 bilions d’euros. Destaquen els vehicles, béns d’equip i productes químics. El superàvit comercial (exportacions menys importacions) es situa també en un màxim de 252.900 milions. Les vendes germàniques a països de la UE equivalen a 0,44 bilions, mentre que les extracomunitàries suposen 0,5 bilions. El dinamisme industrial i comercial de la potència europea, però, irriten a Trump sobre manera. Pels EUA, després de més de 70 anys d’aliança transatlàntica, Europa ha deixat de ser un soci preferent. De fet, per Trump Europa és ara un obstacle. Amb el proteccionisme rampant que es desperta, fer una Amèrica més gran passa per fer una Europa més feble i desunida. Ho demostren les crítiques del magnat ianqui a Alemanya i la UE, la seva oposició a l’euro i la reafirmació de l’especial relació amb la Gran Bretanya. Fins i tot els nord-americans amenacen amb retirar el seu suport a l’OTAN. Europa ha de respondre a aquestes amenaces reactivant el mercat únic europeu. El projecte europeu sembla necessitar de conflictes importants per avençar. La necessària unió bancària només es va activar després de la crisi de l’euro, l’estiu del 2012, quan les elevades primes de risc dels països meridionals preludiaven el final de la moneda única. El gir proteccionista dels EUA ha de permetre reforçar el mercat comú europeu i l’espai cívic de lliure intercanvi a tots els nivells, econòmic, social i cultural. Amb el lideratge d’Angela Merkel, Europa ha de dirigir la mirada al llunyà orient i bastir un àrea de lliure comerç euro-asiàtica amb la Xina. Helmut Schmidt, antic canceller d’Alemanya, va dir que el líder eren els Estats Units d’Amèrica i que França era el soci més proper. Ara, la Xina va camí de ser el país líder i França continua sent el soci més proper. I és justament aquí on apareix una nova amenaça a la UE, interna ara, en la persona de Marine Le Pen.
El Front Nacional no només amenaça les llibertats civils amb una visió col·lectivista de la societat on l’autonomia individual queda sotmesa als designis del govern autoritari, sinó també l’economia francesa i europea. Fa pocs dies, la política francesa va presentar el seu programa, basat en l’autoritarisme polític i el proteccionisme econòmic: limitació dels drets dels immigrants i de la llibertat religiosa, augment de la repressió policial, trencament amb Europa i sortida de l’euro, imposició de l’estructura productiva que dissenyi el govern i de noves barreres comercials que debilitin el comerç internacional i impedeixin la divisió internacional del treball. Quines són les intencions de Marine Le Pen? En primer lloc, trencar amb la Unió Europea. Reformar la Unió Europea no és una mala idea. Reduir la mida del nou Leviatan que des de fa dècades estan construint i imposant-nos les elits eurocráticas seria una magnífica notícia… sempre que ho substituïm per un altre tipus d’organització política més lleugera i descentralitzada que sigui més oberta a la llibertat de moviments de persones, mercaderies, serveis i capitals. Per desgràcia, el Front Nacional no proposa res semblant a això: el seu programa passa per trencar amb Schengen per restablir la policia duanera, limitar la immigració legal a un contingent de només 10.000 persones anuals (el 0,01% de la població francesa), i castigar amb un impost extraordinari els treballadors estrangers.
Però Le Pen no només s’oposa a la lliure circulació de persones: també aspira a recuperar la sobirania monetària per poder manipular des del govern la lliure circulació de mercaderies i de capitals. Vol tornar al franc per impulsar una manipulació monetària encara més gran que l’actual i posar el control de la moneda al servei dels interessos polítics del Front Nacional. Controlar l’emissió de francs des del Palau de l’Elisi permetria, segons el Front Nacional, concedir crèdit barat tant a les administracions públiques com a famílies i empreses franceses. En concret, els de Le Pen proposen utilitzar la impremta nacional de francs per monetitzar els dèficits públics i per augmentar l’oferta de finançament a famílies i petites empreses. Dit d’una altra manera: com que, pel que sembla, els mercats estrangers no volen prestar als francesos a tipus d’interès prou baixos, res més senzill que crear francs per atorgar internament finançament ultrabarat. En realitat, i suposant que la ruptura de l’euro no impliqués una fuga massiva de capitals de l’actual Eurozona (inclosa França), la política monetària ambicionada per Marine Le Pen només es traduiria en una mescla d’inflació, deute i bombolles. Una brutal transferència de rendes dels estalviadors, treballadors i jubilats als deutors i a l’Estat.
El control polític del franc també constitueix una eina clau per aplicar el que el Front Nacional denomina “proteccionisme intel·ligent”, és a dir, la defensa de les empreses franceses a través d’un rearmament aranzelari, de subvencions selectives i d’un tipus de canvi depreciat. En lloc de permetre que els empresaris francesos que no són capaços d’oferir productes bons i barats als seus conciutadans siguin desplaçats del mercat fins que donin amb una fórmula per satisfer les seves necessitats, s’opta per empobrir els consumidors i contribuents francesos amb el propòsit d’enriquir els holdings empresarials poc competitius. És a dir, el consumidor al servei del productor. I, naturalment, perquè la massa de consumidors i contribuents acceptin sense queixar-se aquesta aixecada de camisapel govern, resulta necessari rentar-los el cervell amb propaganda. En aquest sentit, el Front Nacional pretén desenvolupar dues estratègies de manipulació per justificar el proteccionisme: primer, afirmar que el proteccionisme beneficia el consumidor francès; i segon, apel·lar al fet que redunda en benefici del conjunt de la nació. Per què el proteccionisme beneficia el consumidor? D’acord amb el Front Nacional, perquè es restringirà l’entrada d’aquells productes estrangers que no compleixin amb els estàndards de qualitat de la República. Per tant, el Front Nacional pretén reforçar les anomenades “barreres no aranzelàries” contra el lliure comerç: regulacions arbitràries que bloquegen de facto la comercialització de béns estrangers. I per què el proteccionisme beneficia el conjunt de la nació? Doncs per “patriotisme econòmic”: perquè comprant local hi surt guanyant el conciutadà francès; i per senyalitzar que els guanys es queden “a França” s’obligarà a etiquetar tots els productes nacionals amb un “Fabriqué en France“. Apart d’aquest proteccionisme salvatge, Marine Le Pen també busca trencar amb tot tractat de lliure comerç tant multilateral com bilateral, fomentar la contractació pública de pimes i agricultors nacionals i crear un fons sobirà estatal que protegeixi les empreses nacionals de ser adquirides per inversors estrangers. És a dir, subvencionar la indústria i l’agricultura nacional, mentre l’aïlla de la competència internacional. De nou, consumidors i contribuents paguen.
En tercer lloc, el Front Nacional no només aspira a blindar l’empresariat francès de la competència global, sinó també a planificar les seves activitats des de l’Estat. Le Pen vol impulsar una reindustrialització econòmica sota la direcció i el suport financer del govern; crear una secretaria d’Estat encarregada d’anticipar els canvis tecnològics per forçar l’adaptació de l’economia a aquest nou entorn; constituir una autoritat de seguretat Econòmica que protegeixi, i impedeixi l’accés del capital estranger als “sectors estratègics”; dissenyar una estratègia nacional per a l’aprofitament marítim de França; frenar la privatització de Correus i renacionalitzar les autopistes. La planificació del partit populista d’extrema dreta no és un exemple de planificació central típicament marxista -on totes les empreses són públiques i un òrgan estatal confecciona un pla general amb el qual se les coordina a totes-, sinó una planificació corporativista típicament feixista -la majoria d’empreses segueixen sent formalment privades però col·laboren amb la burocràcia estatal per elaborar grans plans estratègics, normalment a costa de la resta de la ciutadania-. En aquest sentit, el Front Nacional és explícit a l’hora de reclamar la cooperació de la indústria o dels sectors afectats en la seva estratègia de planificació.
Per últim, el Front Nacional també defensa importants increments de la despesa pública: rebaixar l’edat de jubilació als 60 quan s’hagi treballat des dels 20; augmentar el salari dels empleats públics; impulsar un pla de rehabilitació i de construcció d’habitatges; i incrementar la inversió en infraestructures. Ara bé, aquests augments de la despesa pública seran finançats amb més deute públic adquirit pel Banc de França. En definitiva, que l’expansió de l’Estat francès ho acabarien pagant de nou els contribuents, ja sigui amb més impostos o amb més inflació.
En conclusió, el Front Nacional proposa per França menys llibertats civils, menys llibertats econòmiques, menys globalització, més planificació corporativa i molt més Estat. Les típiques receptes del feixisme d’entreguerres que tan terrorífics resultats van donar. Els populistes antisistema no són més que populistes partidaris d’un sistema fins i tot pitjor que l’actual: un sistema que, subordinant-ho tot a la identitat nacional i a l’autoritarisme, es creu legitimat per retallar les llibertats individuals més fonamentals. França és un desastre econòmic per la hipertròfia del seu Estat (el més sobredimensionat de tot Europa): però lluny de reconèixer el fracàs del seu desastrós model, el nacionalisme francès ha decidit una fugida cap endavant donant-li totes les culpes “als estrangers” (igual que el populisme d’esquerres dóna totes les culpes als “rics”). Així com els EUA són una amenaça exterior al projecte europeu, el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen és una amenaça interna que pot finiquitar la UE des de dins. El resultat dels comicis francesos els sabrem el proper 23 d’abril, en primer volta, i el 7 de maig, en la segona i definitiva.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.