Salari Mínim 2017

Per al 2017, PP i PSOE han pactat un salari mínim de 707 euros, un increment del 8% respecte l’actual. Considerant 14 pagues anuals, correspon a un sou mensual mínim de 825 euros. A aquest cost salarial se li ha d’afegir el de la Seguretat Social, un dels més elevats del món. L’empresari suporta més del 30% de la base de cotització, mentre que el treballador paga el 6,4%. A Espanya, per tant, els costos mínims de contractació es situaran a l’entorn de 1.100 euros mensuals. Una xifra massa baixa? Depèn. El salari mínim de Luxemburg és de 1.923 euros i el de França quasi 1.500, però el de Bulgària és de només 215 i Portugal no arriba a 620 euros. Argumentar, de manera simplista i ingènua, que aquesta mesura augmentarà la capacitat adquisitiva i potenciarà el consum, incrementant la demanda i la producció, és un greu error que confon les conseqüències amb les causes i que suposa col·locar el carro davant dels bous. Si incrementar artificialment els sous fos la solució màgica a tots els problemes, per què no situar-nos al mateix nivell que Luxemburg? Per què no imprimir diner i fer-lo arribar a tota la població (no només governs i entitats financeres)? Per què no fixar, ja posats, salaris mínims de 3.000 euros mensuals per assegurar la reactivació? Doncs perquè el 99% de la població ocupada perdria la feina. Tots els treballadors amb un rendiment productiu inferior als 3.000 euros mensuals quedarien en atur, ja que no seria rendible la seva contractació. Ara, amb el mateix valor de la producció, els empresaris suportaran costos més elevats. Els beneficis disminuiran i alguns hauran de tancar l’empresa. Per tant, l’atur incrementarà i la creació d’ocupació serà més difícil.

Els salaris elevats i els alts nivells de consum són una conseqüència, que no una causa, de la productivitat del treball. Països avançats, dotats de maquinària i formació del treball, són molt productius i remuneren els obrers amb salaris elevats. A l’inrevés, els països endarrerits, parasitats per institucions corruptes i governs vampírics, amb escassa dotació de capital i amb treball no qualificat, remuneren els treballadors amb sous baixos. El sou no és la causa de la productivitat del treball, sinó l’efecte i la conseqüència. Si realment el camí de la prosperitat fos tan fàcil com crear diners del no-res i consumir la riquesa no produïda, països com Zimbabwe serien els més rics del món. I no és pas així. Abans de consumir s’ha de produir i no es pot gastar el que no tens, a no ser que estiris més el braç que la màniga i t’endeutis. Deute que, naturalment, s’ha de retornar amb interessos.

Qui seran els més perjudicats per aquesta mesura? El salari mínim expulsa del mercat laboral les persones menys formades i exclou els més joves. Les dades de l’Eurostat demostren que el sector més afectat pels sous minsos és el dels menors de 30 anys, on un 30% cobren una renda baixa. Per sexes, les treballadores acusen aquesta situació més que els homes. Un 21% de les dones tenen una renda baixa, per només un 13% d’homes. Per tipus de contracte, els temporals. Només el 15% dels contractes indefinits tenen una renda baixa, però per als temporals és el 32%. Per tipus d’empreses, les pimes. El 70% de la plantilla de les grans empreses cobra més de 1.800 euros. A elles no els afecta aquest canvi normatiu. Només el 2% de la força laboral de les empreses grans (més de 250 treballadors) cobra menys de 980 euros mensuals. En canvi, el 15% de les microempreses (menys de 10 treballadors) ofereixen sous inferiors a 980 euros. Malgrat que el salari mínim sembla protegir el més feble, la realitat és just la contrària. Beneficia a grans empreses i als polítics, que es presenten com la garantia del progrés social dels treballadors menys afavorits. Però perjudica especialment als joves poc qualificats, a dones amb contractes temporals i a les Pimes que, no ho oblidem, són la columna vertebral de la nostra economia. El que es presenta com una mesura social i de progrés, té efectes antisocials i regressius. Les grans empreses tindran menys competència de les petites, i els polítics es penjaran la medalla de la consciència social, malgrat que la societat es tornarà una mica més monopolística i més desigual.

El salari mínim no millora la posició de tots els treballadors ni augmenta l’ocupació. Manté l’estatus dels treballadors més productius a costa de perjudicar els menys productius, que quedaran expulsats del mercat laboral. El salari mínim no és una llei progressista ni va a favor dels treballadors, sinó que és regressiva i perjudica tant els treballadors menys qualificats com els que s’haurien d’incorporar al mercat laboral en un futur. El salari mínim no augmenta la productivitat del treball, sinó que la redueix. Pretendre defensar que el que hi guanyen els treballadors més productius, amb el salari mínim, supera les pèrdues dels treballadors expulsats és completament arbitrari i depèn de judicis de valor purament personals. A mitjà i llarg termini, el salari depèn directament de la productivitat del treball. Com més productiu sigui un treballador més alt serà el salari, i viceversa.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.