Quantitative Easing

El BCE començarà demà passat la megainjecció de liquiditat anunciada el passat gener. En la mesura més extrema possible del seu ventall d’intervencions monetàries, el banc emissor comprarà 60.000 milions de deute, majoritàriament públic, en els mercats. A un ritme mensual, repetirà aquesta mesura d’estímul fins, com a mínim, el setembre de 2016. L’efecte immediat que això provoca és l’abaratiment del finançament del deute públic. Els Estats es podran refinançar a cost nul o, fins i tot, negatiu. En altres paraules, els estalviadors no reben cap recompensa per renunciar al consum present i, a sobre, suporten una comissió per prestar els seus diners als dilapidadors que malgasten i s’endeuten sense solució. Donat que les compres del BCE es paguen amb la creació d’euros (la impremta del banc central pot crear virtualment qualsevol quantitat de diner), l’euro perdrà valor. Això significa que els preus tindran tendència a pujar, notícia molt benvinguda per les autoritats, que desitgen sortir de la lleu deflació del -0,3% anual per situar-nos en una inflació moderada del +2%, i devaluarà l’euro respecte el dòlar, quelcom també celebrat per les empreses exportadores, que vendran més barat. Un altre efecte de les mesures de quantitative easing són les eufòries borsàries, ja que part de la liquiditat extraordinària es destinarà a la compra d’accions. L’Ibex 35 ja porta força setmanes a l’alça i el Nasdaq, que comprèn les empreses d’alta tecnologia, recupera els 5.000 punts, quinze anys després de la punxada de la bombolla de les puntocom, que va suposar pèrdues superiors al 80% per a milers de petits inversors. Significa que aquesta mesura del Banc Central, tan fàcil d’executar per altra banda, és la solució miraculosa a la crisi econòmica? Multiplicar els diners equival al miracle de la multiplicació dels pans i els peixos? Òbviament no. La creació massiva de diner fiduciari és equivalent a la injecció intravenosa de droga dura. A curt termini, genera al·lucinacions i falses il·lusions. A mitjà termini, el delírium trèmens. El diner és simplement el mitjà d’intercanvi socialment acceptat. Fer més bitllets no significa fabricar més pernils, cotxes o ordinadors. El total de riquesa de la societat queda inalterat. L’únic que varia són les persones privilegiades que rebran el nou diner creat. Les elits polítiques i financeres milloraran a l’esquena dels treballadors, jubilats i classe mitjana. Els deutors i els exportadors milloraran a costa dels estalviadors i importadors. El que uns guanyen, altres ho perden. És un joc de suma zero. Els perdedors, però, no tenen ni veu ni advocat que els defensi. I així es van agreujant les desigualtats, creant noves bombolles i sembrant les llavors de la crisi del demà.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.