Els manresans celebrem avui la Festa de la Llum. La llegenda explica que el dia 21 de febrer de 1345 una llum resplendent va arribar, provinent de Montserrat, fins a l’església del Carme. El bisbe de Vic Galzeran Sacosta, que s’oposava a la construcció de la sèquia per la possible caiguda de les seves rendes, ja que l’obra reduiria la productivitat per manca d’aigua d’uns molins de la seva propietat al terme de Sallent, aixecava l’excomunió sobre la ciutat i permetia el pas de la sèquia, que acabaria sent una realitat el 1383. Amb aquesta gran obra d’enginyeria civil, encara en actiu, de 26 quilòmetres de llarg i amb un desnivell de només 10 metres, es solucionava el problema de la sequera i la manca de collites que van fer caure molts manresans en la pobresa, la carestia d’aliments, les malalties i les epidèmies. I això va ser una realitat en el segle XIV, el segle d’or de la ciutat, quan menys de cinc mil manresans varen ser capaços de construir per a l’eternitat monuments com la Seu, el magnífic temple gòtic, la sèquia, les esglésies del Carme, Sant Pere Màrtir i Sant Miquel, destruïdes durant la guerra civil, i el Pont Nou. Per a iniciar la sèquia, el rei Pere III no només va donar el seu permís, sinó que, més important encara, concedia una rebaixa d’impostos per tal d’impulsar la seva construcció. L’exempció fiscal consistia en la reducció de tots els impostos que la ciutat hauria de pagar en els següents 10 anys a només 5.000 sous anuals en concepte de quèstia (una mena d’IRPF medieval). Passats aquests 10 anys, la quèstia seria de 12.000 sous anuals i la ciutat quedava absolta per sempre més de pagar qualsevol altre impost al rei. Després d’un temps d’esplendor, a la segona meitat del segle XIV i, especialment, en el segle XV s’inicia una crisi econòmica que certifica la decadència de Manresa i la resta de Catalunya. El gremi dominant dels cuiraters va deixar de ser-ho, per deixar pas als blanquers i els paraires de la llana. Les pestes i la guerra civil (1461-1472) entre els partidaris del príncep Carles i els del rei Joan II ocasionaren el descens demogràfic de la població i l’empobriment generalitzat. Dues ensenyances bàsiques se’n poden extreure del segle d’or de la nostra ciutat de Manresa. Primera, la importància cabdal de la inicitiva de la societat civil en la promoció d’obres d’interès públic i col·lectiu. Es tracta que l’esperit emprenedor privat fecundi l’àmbit públic i no pas que el sector públic interfereixi i obstaculitzi la iniciativa privada. Igual com va fer el rei Pere III i no pas com fan els polítics actuals. Segona, la necessitat de tenir un sistema fiscal estable, no confiscatori i suportable, que no desincentivi els esforços productius de la ciutadania, i no pas el que tenim avui dia.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa