El turisme aporta riquesa a la nostra economia. Sí. Però quanta? Depèn del tipus de turisme. No és el mateix un turisme massificat i de baix poder adquisitiu, que deteriora la convivència social i malmet l’entorn, que un turisme qualificat i d’alt valor afegit. Catalunya ha passat de rebre 7 milions de visitants estrangers a principis dels noranta a superar els 17 milions actuals. Malgrat aquest creixement exponencial, la despesa mitjana per turista ha caigut per sota dels 1.000 euros. Bona part dels visitants cerquen a casa nostra només diversió descontrolada i low cost. L’aportació del sector turístic al PIB català és de 15.000 milions d’euros, una xifra respectable, però molt inferior als 60.000 milions que generen les exportacions del sector industrial. Si agafem les Balears, una comunitat especialitzada en el turisme, constatem que ha perdut riquesa en termes comparatius. El seu PIB per càpita era el 118% del d’Aragó el 1992 i ara només n’és el 95%. Al final, la riquesa la creen els sectors productius que generen valor afegit i paguen bé la seva mà d’obra, i el nostre turisme no és productiu i acostuma a pagar poc.
Cal, per tant, una reconversió d’aquest motor auxiliar (que no pas principal) de l’economia. Pot servir-nos l’exemple de països que han potenciat un turisme de molta qualitat, com Àustria i Suïssa, i que paguen molt bé als seus treballadors. El nombre de visitants que acullen no és massa elevat, però la despesa diària del turista cultural que visita els palaus i museus austríacs i escolta les obres de Mozart i Haydn sí que ho és. Pel que fa a casa nostra, el Bages aporta el 2% del PIB de Catalunya. Dins de l’activitat productiva, el sector industrial bagenc té un pes relatiu superior i equival al 3% del total català, mentre que el turisme només representa el 1,3%. Hi ha marge, per tant, de creixement.
La fita del 2022, on els manresans rememorem el cinquè centenari de l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la nostra ciutat, ha de servir per potenciar un turisme de qualitat. Un turisme cultural i religiós, de matriu jesuítica, que esperonat per monuments tan emblemàtics com la Cova i la Seu, trobi a Manresa l’acolliment que va permetre al Sant Penitent una transformació tan transcendental. La història d’Ignasi a Manresa és una història d’acollida, d’hospitalitat i confraternitat. El bol de l’escudella conservat al museu de la Cova és el símbol d’aquesta acollida. Aquest turisme espiritual s’hauria de basar més en la qualitat que en la quantitat, més en el marge de beneficis que en la rotació dels actius i l’expansió de les vendes a preus reduïts, més en la diferenciació del producte i l’enfocament en un segment de mercat que en el lideratge en costos baixos. Naturalment, s’haurien també de crear vincles sinèrgics amb Montserrat i Sant Benet. Manresa, que en el marc de crisi actual acusa un llarg declivi, ha d’aprofitar la fita del 2022 per reactivar la seva posició econòmica, social i cultural. I recuperar aquella llum que va tenir en un llunyà i esplendorós segle XIV, que és en si mateixa un símbol d’identitat de la ciutat. La llum que ens remet a l’espiritualitat i que va il·lustrar a Ignasi vora del Cardener. La llum de la Sèquia i de la marededéu de l’Alba.
La ciutat s’ha de preparar per rebre visitants, oferint-los la visita i descoberta de Manresa. Començant per la Cova, implicaria almenys tres punts més: la Basílica de la Seu i el carrer del Balç, el Museu Comarcal (antic Col·legi de Sant Ignasi) i Sant Domènec (antic convent dels Predicadors). Naturalment, el turisme espiritual s’hauria de complementar amb una oferta cultural (promoció de concerts i construcció d’un orgue amb tubs per la Cova), oferta enogastronòmica variada i allotjament. Ignasi de Loiola és el principal referent de projecció internacional de la ciutat, i ha de formar part de la identitat manresana, com a mite que és de la seva història. La commemoració del 500 aniversari de la seva estada a Manresa és una oportunitat que no es pot desaprofitar per al desenvolupament integral de la ciutat i el seu posicionament estratègic en un món globalitzat.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.