La necessitat (o no) de nou govern

nou-govern

Des de les aportacions de James Buchanan, Premi Nobel d’Economia del 1986, el coneixement sobre l’acció pública de l’Estat, de polítics i funcionaris, i els satèl·lits que els circumden, ha fet un salt qualitatiu important. Idees passades com la d’una administració pública que, personificada en un diligent pare de família, perseguia abnegadament l’interès general de la societat i el bé comú de tots els seus súbdits, han deixat de tenir sentit. La interpretació de les decisions dels polítics no es pot fer en termes de maximització del benestar social, expressió grandiloqüent que no té un significat definit i que amaga sovint motivacions egoistes, sinó en termes de consecució d’interessos particulars. Si Rajoy surt d’aquí poques hores investit president del govern, no serà perquè el partit socialista hagi canviat d’opinió tot buscant el bé d’Espanya i de tots els espanyols. No és un sacrifici altruista ni un canvi de principis. En política no hi sol haver altre principi fora de la consecució i el manteniment del poder. És, senzillament, l’evidència raonable que unes terceres eleccions haurien castigat moltíssim la força socialdemòcrata, que es convertiria pràcticament en irrellevant.

I és, senzillament, la urgència d’aprovar els pressupostos públics per mantenir engreixada una maquinària estatal que provoca greuges redistributius territorials permanents i insolubles. Per tant, calia apartar de la secretaria general a un Pedro Sánchez massa combatiu amb el partit popular, canviant el vot negatiu per l’abstenció i garantint la formació de govern. Les decisions dels agents socials, també els públics, s’han d’interpretar en termes dels seus beneficis i costos associats, més que no pas en base a consideracions generals i quimeres pseudoètiques. Aquest senzill canvi d’enfocament, treballat per l’anomenada escola econòmica del Public Choice,no només permet entendre les decisions públiques. També ofereix pautes raonades de quin serà el comportament del futur govern. Malgrat totes les apel·lacions a la millora del finançament i a la voluntat de diàleg amb la causa independentista catalana, sabem que s’intensificarà la tendència recentralitzadora. Els grans partits estatals necessiten les transferències fiscals de Catalunya -també València i Balears- per mantenir la maquinària clientelar a la resta d’Espanya.

Per tant, la polarització i el clima de permanent confrontació continuaran. Alhora els sacrificis necessaris per reduir el dèficit públic -el comissari europeu Pierre Moscovici ja ha anunciat una necessària reducció de 5.500 milions de despesa- es centrifugaran a les autonomies i ajuntaments, que continuaran patint els ajustos més importants. I mentrestant, ningú dubta de la fallida del sistema de pensions, enguany amb un dèficit rècord de 19.000 milions d’euros i l’any vinent amb l’esgotament del Fons de Reserva. A mitjà termini, les pensions espanyoles hauran de disminuir del 80% del sou mitjà a menys del 50%. Pensions, per tant, de pura subsistència. ¿Permetrà el nou govern el trànsit ordenat a un sistema de capitalització que salvi les pensions de la regressió demogràfica? ¿Fomentarà el nou govern el tan necessari estalvi a llarg termini? ¿Solventarà el nou govern els problemes que ell mateix ha contribuït a crear i empitjorar?

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.