Enmig del terror nihilista de París, que transita del no-res per anar al no-res deixant darrere seu una estela de destrucció, aquesta setmana l’Eurostat, l’institut d’estadística europeu, ha publicat les dades del cens de microempreses. La definició oficial que utilitza la Comissió Europea és la de companyies amb menys de 10 treballadors i, pel cas d’una pime, menys de 250 treballadors i amb una facturació anual inferior als 50 milions d’euros. Una empresa amb més de 250 treballadors es considera gran.
El total d’empreses no financeres de la UE, l’any 2012, era de 22,3 milions. Del total, el 92,7% són microempreses (29,2% de l’ocupació a Europa i 40,8% a Espanya), el 7,1% pimes (38% de l’ocupació a la UE i 33,1% a Espanya) i el 0,2% grans empreses (33% de l’ocupació europea i només 26,1% de l’espanyola). El teixit empresarial de Catalunya està majoritàriament format per autònoms, micros i pimes. Un 94,5% de les empreses tenen menys de 10 treballadors. Els anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya) són els que concentren més treballadors en microempreses de tot Europa. La dimensió petita de l’empresa presenta inconvenients, perquè la seva productivitat es redueix. Per norma general, la gran empresa és més productiva que la pime. La primera és capaç de produir més amb menys, maximitzant el valor de la producció donats uns costos d’explotació. En llenguatge tècnic, és el que s’anomena aconseguir economies d’escala.
Aquest concepte no l’hem de confondre amb la fusió maldestre i imposada políticament. La nostrada Caixa Manresa era petita, però solvent i adaptada al territori. Forçar la seva integració amb Catalunya Caixa (quin error!), deu vegades més gran, però ruïnosa financerament, no va aconseguir cap tipus d’economia d’escala. En general, però, quan el creixement de l’empresa és orgànic i intern, o les fusions són lliures i complementàries, el major tamany empresarial es tradueix en productivitats i sous més elevats. Espanya, secularment molt poc competitiva, només és capaç de guanyar productivitat abaixant sous i acomiadant gent. Sembla contradictori, però la productivitat espanyola disminueix en l’etapa d’expansió i augmenta durant la crisi.
La punxada de la bombolla expulsa del mercat empreses que no eren rendibles i fa que les companyies supervivents, amb acomiadaments i retallades salarials indesitjades, continuïn produint aproximadament al mateix ritme que abans. Per fer créixer l’economia sense abaixar sous ni retallar llocs de treball caldria augmentar la productivitat per la via d’una major dimensió empresarial. L’increment del valor afegit seria compatible amb sous més elevats i una major capacitat de consum i estalvi. La grandària de les empreses està vinculat a la productivitat. Segons l’Enquesta Industrial d’Empreses elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la productivitat total de la indústria manufacturera espanyola va ser de 53.623 euros. Mentre que la productivitat a la microempresa (menys de 10 empleats) es va situar en 27.099 euros, en el cas de les grans corporacions (250 o més assalariats) la mitjana va ser de 77.077 euros. També les empreses industrials de 50 o més treballadors són les més enfocades a l’exportació, amb més d’un 30% de la seva facturació destinada a l’exterior, segons les últimes dades de l’INE. En canvi, la microempresa només destina el 6,9% de les seves vendes a altres mercats, mentre que en les societats petites (de 10 a 49 membres de plantilla) l’exportació significa el 20% de la xifra de negoci. En definitiva, que l’empresa gran és més productiva, paga sous més alts, exporta més, viu més anys i és més resistent a la crisi.
Quina és la dimensió mitjana de l’empresa catalana? Només 5 treballadors. Massa petites, especialment si considerem que la de França és de 5,7 treballadors, la del Regne Unit és d’11 i la d’Alemanya 11,7. I quina és la situació al Bages? En positiu, que el pes de la indústria és important i superior al 40% del valor afegit brut total (més del 30% de l’ocupació). En negatiu, però, destaca:
1) És una indústria, en general, de baixa tecnologia;
2) Un 25% de les empreses presenten endeutaments massa elevats, són addictes al crèdit, no estan sanejades i, per tant, són especialment vulnerables a la conjuntura econòmica (zombis empresarials);
3) Són massa petites i només tenen 4 treballadors de mitjana.
És especialment important, per tant, engrandir aquesta dimensió empresarial. Ens cal una indústria amb més base tecnològica, financerament sanejada i de dimensió més gran. I per això, al marge de la crisi econòmica que alguns ja donen (equivocadament) per superada, és imprescindible un tractament administratiu i fiscal menys agressiu i més benigne. Com pot créixer una empresa constantment amenaçada per normatives asfixiants i impostos confiscatoris?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)