L’escriptor francès André Gide es preguntava, en relació a alguns llibres, que qui els llegiria. I també, en relació a algunes persones, que quins llibres podien llegir. Al final, com la Diada de Sant Jordi ens demostra, llibres i persones s’acaben trobant. El mercat és el mecanisme d’intercanvi i el lloc on es troben el comprador i el venedor. Avui, com cada 23 d’abril, dominen a Catalunya els mercats del llibre i la rosa, símbols de la cultura i l’amor, en una diada cívica, patriòtica i cultural. De mercats, però, n’hi ha de molts tipus: de béns i serveis, treball, capital… Alguns són més o menys lliures i permeten l’acord entre l’oferta i la demanda, sempre amb subjecció a les lleis o reglaments vigents i al pagament d’impostos com l’IVA. Altres mercats poden estar directament prohibits per l’Estat (drogues, prostitució…) i, finalment, alguns mercats estan fortament intervinguts pel poder polític.
Un de molt destacable i important, en aquesta tercera categoria, és el mercat financer. De fet, el grau d’intervenció és tan elevat que disposen d’unes institucions de planificació centralitzada, els bancs centrals, que tenen el monopoli de l’emissió de la moneda. La utilització de la política monetària (i fiscal) per estabilitzar l’economia està associada a importants efectes contraproduents i dificultats insalvables. D’entrada, el banc central pot fixar-se un objectiu de creixement de la quantitat de diner. A la pràctica, però, això fracassa quan la demanda de diner és inestable, perquè desestabilitza el comportament de la producció i l’ocupació. Tampoc està clar quin agregat monetari ha de ser monitoritzat i controlat pel banc emissor. Han de ser les monedes i bitllets (M0)? O potser també els comptes corrents (M1)? Per què no incloure els dipòsits amb venciment inferior a 2 anys (M2)? Alemanya, amb el marc, va haver de canviar l’objectiu d’agregat monetari a M3 (que inclou tots els anteriors més els fons del mercat monetari i el deute públic a curt termini), ja que la relació entre l’agregat monetari i l’activitat econòmica s’havia trencat.
Abandonat l’objectiu de creixement de l’oferta monetària, altres països, com Suècia i el Canadà, o àrees monetàries com la de l’euro persegueixen un objectiu d’inflació determinat. Un avantatge és la seva fàcil comprensió per part del gran públic, però un important desavantatge és que la inflació tarda molt de temps a respondre a les polítiques del banc central. Això pot fer que els alts funcionaris del banc emissor no sàpiguen quines mesures adoptar i que el públic sàpiga menys encara si s’estan complint o no les promeses.
El que sí fan els bancs centrals és fixar manu militari el tipus d’interès. I no deixa de ser una profunda hipocresia que es parli de lliure mercat quan el preu més important del mercat, el tipus d’interès, es determina coactivament al marge de la lliure oferta i demanda. També és molt destacable l’abaratiment generalitzat de tots els tipus d’interès fixats pels principals bancs centrals del món. El cas del Japó és paradigmàtic. Després d’entrar en crisi a principis del 1990, el Banc del Japó va rebaixar ràpidament el tipus d’interès des de nivells del 5,25% el 1990 al 0%, on segueix ara. Pel que fa a l’eurozona, l’abaratiment del tipus d’interès ha estat més lent i suau, passant del 4,25% (gener de 2008), al 2% (gener de 2009), continuant el descens a l’1% (desembre de 2011), d’aquí progressivament al 0,15% (juny de 2014), i finalment al 0% (març de 2016). Per suposat, la FED nord-americana s’ha caracteritzat per practicar també una agressiva política monetària expansiva, amb interessos zero i múltiples rondes de quantitative easing, o compra directa de deute públic per part de la Reserva Federal. L’interès dels EUA era del 4,25% a principis del 2008, i el 16 de desembre del mateix any, el governador de la FED, Ben Bernanke, ja l’havia reduït al 0%, on continua ara.
I d’interessos zero hem passat a interessos negatius, mesura que tindrà importants efectes contraproduents. Suposa l’estocada definitiva de l’estalviador, que veu penalitzat l’esforç d’estalviar, i l’indult del deutor, que podrà endeutar-se sense costos financers. El deute públic continuarà creixent ad infinitum (per què reduir-lo si els costos del finançament són nuls?) i els bancs incrementaran les comissions per compensar el deteriorament del seu marge d’intermediació. Concretament, la banca espanyola va guanyar l’any passat 10.400 milions d’euros, però no en té prou. Els bancs espanyols tenen actualment un benefici sobre els actius del 5,5%, però no en tenen suficient. Volen una rendibilitat del 10%, i per això preveuen incrementar les comissions per treure efectiu als caixers, per manteniment dels comptes, per targetes de crèdit o de dèbit, per transferència a altres comptes o per ingrés de xecs i ús de serveis. L’anunci de pujada de comissions bancàries es produeix el mateix dia en què el Suprem ordena el pagament d’1,2 milions a Adolf Tudó i Jaume Masana per la fallida Catalunya Caixa. Tipus d’interès negatius tampoc reactivaran el creixement, ni l’ocupació o la inversió empresarial. Segons l’OCDE, el percentatge de PIB invertit en planta i equipament empresarial s’ha reduït els darrers anys, tant a Europa com als EUA. Concretament, del 2000 al 2014, ha passat del 8,4% al 6,8% en els EUA, i del 7,5% al 5,7% a la UE. Finalment, els tipus d’interès negatius contribuiran també a l’empitjorament de les grans diferències socials i econòmiques entre una minoria de la població ultraenriquida i la gran majoria depauperada.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.