Un gran èxit dels grecs de l’antiguitat clàssica va ser utilitzar la raó (el logos, λóγος) per avançar en el coneixement, tot abandonant el mite (del grec mythos, μῦθος) com explicació prodigiosa protagonitzada per éssers sobrenaturals. Malauradament, 2.500 anys més tard, els representants polítics dels grecs actuals exhibeixen un comportament poc racional i defugen la responsabilitat de les seves accions. Arrogar-se una pretesa superioritat moral i celebrar un referèndum per justificar l’impagament és demagògic i poc seriós. Com diu Dani Rodrik, catedràtic d’economia de Princeton, “si els grecs van votar NO amb l’esperança gens realista que les altres democràcies de l’eurozona es veurien obligades a doblegar-se als seus desitjos, potser els espera una profunda decepció, i seran ells els que hauran d’aprendre una lliçó de democràcia”. En definitiva, que si els deutors decideixen democràticament que no volen pagar, els creditors també tenen el mateix dret a voler cobrar. Les declaracions del dimitit ministre grec de Finances Varoufakis, en el sentit de “portar amb orgull l’odi dels creditors” són, com a mínim, irresponsables. Els creditors, que són els contribuents de l’eurozona, no acostumen a odiar els deutors. Senzillament, pretenen cobrar els seus deutes.
Que els bancs espanyols i europeus no van avaluar correctament els riscos reals de Grècia és cert. Que els nostres governants han traslladat aquest deute a les espatlles dels contribuents és, lamentablement, cert. Ara bé, no ho és menys que finançar un Estat corrupte i disfuncional com el grec és llançar diners a un pou sense fons. Que una economia tan poc competitiva com la grega cobri sous, i pensions, un 30% superiors a la productivitat real és insostenible. I que els grecs pretenguin que els alemanys, tan odiats, amb una pressió fiscal més elevada i una edat de jubilació superior a la seva, continuïn subsidiant-los, té un punt excessiu d’hipocresia . Si un país, com el grec, produeix un 30% menys que la mitjana europea i gaudeix d’un 30% més de despesa social, això és gràcies a les subvencions que rep dels seus socis comunitaris. I que aquesta situació es vulgui convertir en crònica, invocant la legitimitat democràtica, significa arrogar-se una superioritat no justificada respecte la resta de països de l’eurozona. Com expressa una jubilada letona, “si nosaltres ja vam aprendre la lliçó, per què no han d’aprendre els grecs la mateixa lliçó?”.
Grècia és el país de l’eurozona on més va incrementar la despesa pública abans de la crisi. Concretament, un 80% entre 1996 i 2008, situant la despesa social en el 30% del PIB el 2009. Com a conseqüència, les finances públiques es van desquadrar: dèficit fiscal del 3,5% del PIB el 2014 (15,2% el 2009!!) i deute públic del 180%. Davant d’aquesta situació, hi ha essencialment dues respostes possibles.
La primera és la d’Irlanda i els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània), consistent en reformes estructurals i reduccions de despesa pública. Malgrat que, a curt termini, aquestes mesures poden ser doloroses i certament impopulars, a mitjà termini generen creixement, es sanegen les finances públiques i situen el país en una via sostenible. Així ho demostren les dades: Letònia ha crescut, de mitjana, el 4,1% entre 2011 i 2014; Lituània el 4% i Irlanda el 4,8% el darrer any, aconseguint el tigre celta una renda per capita de 40.200 euros (22.780 euros a Espanya i 16.300 a Grècia). Les xifres d’atur són sistemàticament inferiors al 10% en tots aquests països, mentre que a Espanya continuen en el 24% i a Grècia en el 26%. Per tant, amb austeritat pública aquests països lideren el creixement i la creació d’ocupació.
La segona resposta és la de Grècia, consistent en demanar finançament aliè indefinit per acabar impagant-lo. Varen sol·licitar un primer rescat el 2010, un segon el 2012 i ara, després que Tsipras hagi tensionat al màxim la relació amb la resta de països de l’eurozona, un tercer. La raó, però, ens diu que no es pot estirar permanentment més el braç que la màniga. I que per poder consumir, s’ha de produir. I, ai las! On estan les fonts de riquesa de Grècia? En quins sectors és capaç de produir i generar creixement? La resposta és necessàriament preocupant: només en el sector turístic i en la pesca. Insuficients per poder tornar ni tan sols els interessos del deute. Almenys Portugal i Espanya, sense amagar els nombrosos problemes que s’arrosseguen, tenen empreses competitives capaces de generar exportacions sostingudes i proporcionar un saldo exterior positiu. Com es mostra al gràfic, i després de la sotragada de l’inici de la crisi, la recuperació de les exportacions al país lusità és molt superior al de les exportacions de Grècia, que resten estancades.
Aquest proper diumenge, 12 de juliol, els caps d’Estat i de Govern d’Europa han de prendre una resolució sobre la permanència o no de Grècia a l’euro. Amb la recuperació de la dracma, Grècia tindrà un patiment i empobriment generalitzats. No hi ha solucions senzilles ni màgiques a problemes greus i estructurals. Malgrat això, la devaluació és sempre considerada una panacea, alentada pels influents economistes keynesians Paul Krugman i Joseph Stiglitz. També ho és per les gestores de capital de la City londinenca. No oblidem que, malgrat tots els problemes de l’euro, la moneda europea és una alternativa al dòlar dels EUA i una greu amenaça a la lliura esterlina del Regne Unit. S’argumenta que la sortida de Grècia de l’euro, el Grexit, seria un perillós precedent al que podrien seguir Portugal i Espanya. Fins i tot Itàlia. Això seria el final de l’euro. Però permetre que Grècia continuï a l’euro sense reformes estructurals i monetitzant el seu deute públic escombraria, també és crear un perillós precedent. Si Portugal, Espanya, fins i tot Itàlia, segueixen l’exemple grec, descontrolant les finances de l’administració i el deute públic, l’euro tampoc es pot mantenir. La moneda única necessita un mínim de disciplina fiscal. Tant difícil és no estirar permanentment més el braç que la màniga? O preferim abraçar vells mites econòmics, mil vegades refusats per la història i la teoria més solvent?
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)