Quan s’acosten eleccions, com les del 20-D, es solen planificar polítiques econòmiques expansives per aconseguir el major nombre de vots possibles i aconseguir l’objectiu més important de tot polític: el poder. Si es tracta de prometre impostos més baixos es fa abans de les eleccions, encara que després s’acabin pujant. Així ho va fer el PP el 2011, i així es torna a fer el 2015.
Enguany, i fins ara, algunes circumstàncies externes han acompanyat l’economia espanyola per pronosticar un creixement del 3,2% anual, superior a la mitjana europea. El preu del cru està sota mínims, l’euro perd valor respecte el dòlar i la inestabilitat geopolítica del nord d’Àfrica han afavorit les dades del turisme de baix valor afegit. El BCE continua amb el seu programa mensual de compra de deute, bàsicament públic i potser extensible ara a deute regional i local, per import de 60.000 milions d’euros. Això estimula les exportacions low cost, al mateix temps que perjudica les importacions.
En qualsevol cas, no són millores estructurals. L’endeutament públic, que equival al 100% del PIB, no s’ha rebaixat. Tampoc ho ha fet l’atur i els dividends de la transitòria recuperació es reparteixen molt desigualment. La baixa qualitat institucional d’Espanya fa que l’elit dominant s’apropiï dels guanys, mentre que la majoria de la població empitjora la situació. L’atur, el càncer de l’economia espanyola, continuarà sent dels més elevats del món, com elevades són les cotitzacions socials a càrrec de l’empresa. Qui defensa la seva reducció? I qui la llibertat contractual entre l’empresari i el treballador? Els joves més ben formats continuaran marxant del país, accelerant l’envelliment poblacional.
I alerta amb el tipus d’interès que pugui fixar la Reserva Federal dels EUA. Algun dia l’haurà d’elevar, posant fi a 7 anys d’interessos nuls i podent punxar la monstruosa bombolla de deute públic que ha contribuït a crear. Cada punt percentual d’increment en el tipus d’interès, servint igual l’encariment de la prima de risc, significa que les despeses financeres a pagar per l’Estat espanyol s’apugen en 10.000 milions. Donat el seu caràcter preferent i prioritari, per imperatiu constitucional després de la reforma exprés de la Carta Magna, complir amb l’objectiu de dèficit públic només es podrà aconseguir desmantellant l’Estat del Benestar. Les pensions, els subsidis d’atur, la sanitat i l’educació se n’anirien en orris.
En el darrer informe de l’OCDE publicat aquesta setmana, les perspectives de creixement mundial empitjoren i Espanya no se salvarà de la tempesta econòmica. L’OCDE desmenteix les optimistes previsions de creixement que fa el govern espanyol, i alerta del refredament del comerç mundial, que anuncia més períodes de patiment econòmic. Vegi’s aquest gràfic. Mai els inputs combinats de l’agricultura, la indústria i l’energia han estat en negatiu sense desencadenar una recessió mundial:
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)