Els avisos de l’FMI a Espanya

Aquesta setmana s’ha publicat l’informe del Fons Monetari Internacional, que fa un seguit de recomanacions al govern espanyol. Li demana que augmenti els impostos indirectes (IVA), via increment del tipus súper reduït (4%) i reduït (10%), la tributació mediambiental i l’impost sobre els carburants. També insta a revisar la despesa en educació i sanitat. En definitiva, l’organisme internacional, somni del funcionariat financer amb més pedigrí, recomana continuar amb la llarga trajectòria d’increments impositius i desballestament de l’Estat de benestar. L’FMI aconsella ajustaments fiscals selectius per reduir el dèficit públic i l’endeutament. Cal destacar la selectivitat de les retallades, perquè els acòlits de Christine Lagarde mai s’han oposat als rescats bancaris, però sí s’han posicionat en contra de la despesa social i de programes de reinserció massa generosos.

També aconsella permetre dèficits autonòmics no uniformes. No té sentit imposar a totes les autonomies un límit del 0,7% el 2015, quan el País Basc no arriba al 0,2% i Múrcia supera el 2%. Avala la reforma laboral del PP, un dels artífexs de la precarització del treball i la reducció dels sous de la majoria de la població de renda mitjana i baixa. Malgrat això, l’atur, molt especialment el juvenil i de llarga durada, continua sent inacceptablement elevat. Un 60% dels desocupats, molts sense qualificació i procedents de la construcció, porten més d’un any inactius. Factors externs favorables, com el baix preu del petroli -que no es trasllada a la gasolina per manca de competència real i elevats impostos-, la debilitat de l’euro i els estímuls monetaris del BCE han contribuït a un creixement notable del 3,2% el 2015 i propers al 3% el 2016. El futur, però, no augura massa alegries (reducció del creixement de l’1%).

El taló d’Aquiles de l’economia espanyola continua sent l’elevat atur estructural, l’endeutament i la baixa productivitat. Com tots els fenòmens socials i econòmics, presenten un grau d’interrelació. Els aturats de llarga durada es poden considerar exclosos del mercat laboral (producció = 0), mentre que els treballs precaris i temporals solen estar associats a feines de baix valor afegit i poca productivitat. També les empreses molt endeutades -un 25% de les societats mercantils presenten endeutaments superiors al 75%- són extremadament fràgils. Com zombis que no resisteixen la llum del dia, un increment del tipus d’interès -i de les despeses financeres- pot finiquitar empreses excessivament endeutades i no viables. Pel que fa a l’atur, l’increment del SMI i de les bases de cotització a la Seguretat Social (les bases mínimes incrementen un 8% i les màximes un 3%) afectaran negativament la creació d’ocupació. Amb menys treball, l’endeutament es fa difícil de reduir. I pel que fa a la productivitat, és necessari liberalitzar el mercat -que no vol dir privatitzar sinó reduir els privilegis concedits a empreses amigues i lobbies atansats- i invertir en educació.

Cal incrementar la competència entre iguals del mercat i millorar la qualificació dels nostres joves. Un país amb una població juvenil nombrosa i ben preparada és un país amb un futur brillant. Pel contrari, un país en regressió demogràfica i que expulsa els més preparats a l’estranger és un país condemnat a la irrellevància i, en últim terme, a l’extinció. Malauradament, la liberalització, a Espanya, ni hi és ni se l’espera. La normalització de la rivalitat econòmica és un dels seus grans dèficits històrics. I pel que fa a l’increment de la població, les dinàmiques d’envelliment bufen en direcció totalment contrària. I revertir-les no és ni fàcil ni cosa de pocs dies.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.