Aquesta setmana s’ha conegut que el deute públic d’Espanya ha superat el 100% del PIB (1,1 bilions d’euros), el nivell més elevat des de 1909. Assolir aquesta xifra era qüestió de temps, ja que, des de l’inici de la crisi el 2008, l’increment de l’endeutament públic ha estat de 700.000 milions o, el que és el mateix, 250 milions diaris. Si cada ciutadà espanyol (inclosa la població no activa) carregava, el 2007, amb 8.890 euros, la factura per càpita del deute és ara de 24.000 euros. I tot fa pensar que continuarà augmentant.
Al mateix temps, la formació d’aquesta bombolla tan letal en una conjuntura de crisi multifactorial coincideix amb una brutal demostració de força del futbol hispà, que continua sumant triomfs continentals. Així, el Sevilla va conquerir per tercera vegada consecutiva l’Europa League superant el Liverpool, i un dels dos equips de Madrid guanyarà la Champions d’enguany, en la repetició de la final de fa dos anys. De les últimes 19 finals de la màxima competició continental, 9 han tingut com a guanyador un equip espanyol (4 o 5 el Real Madrid, 3 el FC Barcelona i 0 o 1 l’Atlètic de Madrid). Que dos equips de la mateixa ciutat disputin la final de la Champions tampoc té precedents.
La simultaneïtat de la profunda crisi social i econòmica amb l’eclosió triomfal de l’esport rei no és pura coincidència. El futbol, com el circ de l’antiga Roma, actua com a narcòtic social. Va molt més enllà de ser un joc (força brut) o l’entreteniment popular per excel·lència. S’ha convertit en el nou opi del poble. Els escàndols de corrupció política es fan invisibles quan milions de teleespectadors embogeixen davant les pantalles, abduïts per les habilitats dels seus ídols amb la pilota. Sembla mentida, però dues dotzenes de jugadors perseguint l’esfèric aconsegueixen hipnotitzar la població en un exercici d’alienació col·lectiva.
I això serveix a l’Estat, que no reclama el pagament del deute milionari dels clubs de futbol a la Hisenda Pública i la Seguretat Social. També ajuntaments i comunitats autònomes subvencionen directament els seus clubs, contribuint una mica més al desajust fiscal. Per no entrar en els suports als clubs per part de les televisions sufragades amb fons públics o en les requalificacions dels terrenys esportius que reporten plusvàlues milionàries. El futbol no és únicament el reflex del baix nivell intel·lectual d’un poble. El futbol desvia l’atenció de les preocupacions col·lectives i els seus jugadors, sovint analfabets funcionals, acumulen fortunes i esdevenen els ídols del jovent. Espanya, una potència del deute, la crisi i el futbol.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.