Un país funciona millor amb la lliure iniciativa empresarial que amb la planificació econòmica centralitzada del govern. Ho sostenen múltiples raons tant teòriques com empíriques. Les diferències entre Corea del Sud i Corea del Nord en són un exemple. Mentre que el primer té una renda per càpita superior a 21.000 euros (28è del món), en el règim comunista del nord no es superen els 500 euros (183è del món). Singapur i Cuba, recentment visitada pel president Barack Obama, en són un altre exemple. Els dos països varen aconseguir la independència quasi al mateix temps. Singapur es va independitzar de Malàisia el 1965 i Cuba, que no era una colònia espanyola des del 1898, va conèixer el triomf de la revolució comunista de Fidel Castro el 1959. Tant Singapur com Cuba tenien el 1960 una renda per càpita de 2.500 dòlars, comparables en termes de poder adquisitiu. Actualment, Singapur és un dels països més pròspers i rics del món amb 42.344 euros per habitant, mentre que Cuba no supera els 5.200 euros. Per tant, Singapur l’ha multiplicat per 17, però Cuba només per 2. Els resultats no varien si considerem indicadors més favorables a Cuba, com l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU, que inclou també l’escolarització i l’esperança de vida. Des de 1990, Singapur ha millorat de 0,72 a 0,91, mentre que Cuba només ha passat de 0,68 a 0,77. Per tant, la renda per habitant de Singapur és molt superior a la de Cuba, però també ho és l’esperança de vida (83 anys versus 79 anys) i els anys d’escolarització (15,4 anys versus 13,8 anys). La principal causa de la misèria de Cuba és la inexistència de les institucions bàsiques d’una economia de mercat, com la propietat privada i el respecte als acords privats, que són substituïts per la propietat pública dels mitjans de producció i la dictadura dels germans Castro. Amb institucions de mercat, Cuba seria tan pròspera com Singapur.
Pel que fa a Espanya, Madrid és la comunitat més rica amb 31.812 euros per habitant. Segueixen les comunitats forals, el País Basc amb 30.459 euros i Navarra amb 28.682 euros. Catalunya ocupa el quart lloc, amb 27.663 euros. La mitjana de l’Estat espanyol és de 23.300 euros. Totes les xifres s’han de matisar en funció del cost de la vida a cada lloc, fet que redueix notablement les diferències. Catalunya té uns preus un 10% més alts que la mitjana espanyola, mentre que, a l’altre extrem, Extremadura els té un 20% més baixos. També s’ha de considerar el dèficit públic (el 5,2% del PIB el 2016), que el govern atribueix a Catalunya i València. L’anunci d’adoptar mesures coactives per reduir la despesa pública catalana pot incloure, junt amb la reducció de la renda, sancions i més intervenció. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, ha assenyalat i culpabilitzat per la desviació de 10.000 milions d’euros a les autonomies de Catalunya i el País Valencià. Amaga el polític popular que el dèficit públic també té altres causes. La més clara són els diners deixats de recaptar per la rebaixa fiscal electoralista del PP en un intent per retenir vots i que ha costat 7.000 milions. La segona causa seria la falta d’aprimament de l’administració central, que ha convocat 13.500 places públiques aquest 2016, un 62% més que el 2015. Possiblement, tot també amb interessos electoralistes per guanyar vots a les urnes. I la tercera causa és que els ajustos demanats a les autonomies no són només injustos i no equitatius, sinó també irrealitzables. No són justos ni equitatius perquè carreguen a les autonomies, i no a l’Estat central, el pes més important de les retallades, en una obsessió per recentralitzar i muscular l’administració central. I no són realitzables perquè posarien en perill l’Estat del Benestar, anant en orris els ajuts a la dependència, el suport a la ciutadania desvalguda, la despesa sanitària i la despesa educativa. I és que tota aquesta despesa la fan les comunitats i és la que Hisenda obliga a reduir. L’objectiu de dèficit autonòmic imposats per l’Estat aquest 2016 és del 0,3% del PIB. El compliment estricte, pel cas de Catalunya, significaria una reducció de la despesa pública superior als 4.900 milions d’euros. Aquesta xifra implicaria el total demantellament del Departament d’Ensenyament (4.430 milions), la reducció del 60% del Departament de Salut (8.300 milions) o la supressió total dels departaments de Cultura (228 milions), Agricultura (280 milions), Empresa i Ocupació (650 milions), Justícia (815 milions), Benestar Social i Família (1.800 milions), i Interior (1.160 milions).
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.