Mentre el cor polític de la vella i decadent Europa torna a ser colpejat pel terrorisme de l’Estat Islàmic, als Estats Units preocupa que els dos candidats més ben posicionats per ocupar la propera presidència siguin Donald Trump i Hillary Clinton. Els dos comparteixen no només una vella amistat i la condició de multimilionaris, sinó també la gran paradoxa de ser els candidats preferits en els seus respectius partits i, alhora, els aspirants que susciten més rebuig en la societat nord-americana. Cap dels dos no inspira confiança en dues terceres parts dels seus compatriotes, però tot sembla indicar que un serà el proper inquilí de la Casa Blanca. De Nova York els dos, les seves vides han coincidit nombroses vegades en els salons del poder i els diners de Manhattan i Wall Street. De fet, els Clinton van ser convidats al tercer matrimoni de Trump amb una model eslovena. Els dos futurs candidats comparteixen un amor incondicional pel poder. I les paraules de reconeixement de Trump per Clinton, abans de postular-se com a candidat republicà, només es converteixen en crítiques destructives poc després (“Hillary Clinton ha estat la pitjor Secretària d’Estat de la història dels EUA”). Trump defensa la deportació de dotze milions d’immigrants, la tortura i la construcció d’un mur de separació amb Mèxic, així com la prohibició als musulmans d’entrar als EUA.
L’economista Friedrich Hayek, en una obra clàssica de filosofia política i econòmica com Camí de servitud, analitza com els pitjors sempre guanyen en una societat creixentment intervinguda. Sota un poder centralitzat, no hi ha cap probabilitat que els comportaments morals i cívics es puguin imposar a la manca d’ètica i escrúpols. Quan l’individu es dilueix en un grup es tendeixen a trencar les restriccions morals que controlen el comportament de les persones. Mentre que la tradició liberal sempre ha considerat el poder com un perill per la llibertat humana, per l’estatisme és un bé i el mitjà necessari per organitzar la societat d’acord a uns esquemes partidistes i un pla d’acció unitari. Que la fi justifica els mitjans és la negació de la moral, però la raó de ser de l’ètica col·lectivista. La modèstia i la humilitat, la tolerància i el respecte per la privacitat són virtuts que engendren capital humà i social. Aquestes virtuts proliferen en les societats que defensen els drets de l’individu i promouen la indústria o el comerç, però escassegen en les societats col·lectivistes i militaristes.
El setmanari The Economist considera que la presidència de Trump seria un risc global, comparable a la recessió de la Xina o el terrorisme yihadí. Periodistes nord-americans han analitzat els discursos populistes i demagògics del magnat, arribant a comptabilitzar més de 60 afirmacions falses, una cada cinc minuts. A una mateixa pregunta sobre política internacional, respon de manera consecutiva amb un “sí”, un “no i un “sí, però…”. El narcisisme, arrogància i fatxanderia del multimilionari novaiorquès semblen talment la personificació del salm 73 de David: “l’orgull els fa de collaret, la violència de vestit; les ambicions del seu cor traspuen pels seus ulls, que els surten de la cara. Escarneixen i parlen de fer mal; es posen altius i amenacen amb la força, desafien el cel com si res i xerren de tot a la terra. Sense neguits arriben a la mort, van tips, són corpulents; no passen penes com els altres, no sofreixen com tothom”.
Que individus d’aquesta catadura moral puguin arribar a dirigir el destí del país més poderós del planeta diu alguna cosa de la decadència de la societat nord-americana, començant en els valors i seguint en l’àmbit econòmic. Pel que fa a la vella Europa, aquesta involució i generalitzada degradació es troben molt més avançades encara. Molt afectada per la crisi econòmica i moral, l’envelliment de la població fa trontollar l’anomenat Estat del Benestar, producte social típicament europeu, i posa en perill el benestar de les properes generacions que, clarament, gaudiran d’uns estàndards de vida inferiors. Com la civilització occidental ha arribat fins aquí, partint de referents tan notables com Thomas Jefferson als EUA o els més recents Konrad Adenauer, Jean Monnet, Robert Schuman i Alcide de Gasperi a Europa, hauria de ser motiu de profunda reflexió i preocupació.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.