S’havia marxat de vacances pensant que, aquesta vegada sí, el pitjor de la recessió era història i que la reactivació, amb més o menys intensitat, era ja un fet. Que les sàvies polítiques econòmiques dels nostres dirigents ens havien salvat del cataclisme i que la intervenció de l’Estat havia suposat un fre efectiu al capitalisme salvatge i a la inestabilitat dels mercats. Que les polítiques monetàries de creació indiscriminada de moneda liderades per la Reserva Federal dels EUA (quantitative easing) i seguides amb servilisme per Europa i el Japó, malgrat el sentit comú ens digui que no poden convertir les pedres en pa, havien obrat miracles misteriosos i inescrutables. I que només el dogmatisme recalcitrant d’Alemanya, defensora tradicional del rigor monetari i fiscal, era l’últim obstacle a superar per deixar definitivament enrere la Gran Recessió i encarrilar la recuperació. Doncs no.
A la tornada del descans estiuenc, veiem com l’esfondrament de la borsa de Shanghai, malgrat que el govern xinès permeti invertir el 30% dels fons de pensions en borsa, s’ha extès ràpidament a tot el món. La desacceleració de l’economia xinesa ha tenyit de vermell totes les borses del món i amenaça la incipient recuperació. El monopoli estatal del diner (bancs centrals) i les polítiques d’estímul de la demanda, segons dicta el paradigme econòmic dominant keynesià i neoclàssic, només permeten sortir en fals d’una crisi tot creant les condicions per entrar en una nova crisi encara més greu i virulenta. En lloc de reestructurar el sistema productiu i reduir l’endeutament, els bancs centrals opten per devaluar la moneda pròpia, en un intent insolidari de guanyar quota de mercat exterior a costa d’empobrir el veí. La flexibilització quantitativa de la Fed ha inundat el món de dòlars i devaluat el dòlar un 11% en relació a la moneda xinesa, contribuint a l’expansió del crèdit i la formació de bombolles especulatives en els mercats emergents. La reacció xinesa, la triple devaluació del iuan aquest mes d’agost, no serveix per millorar la situació, sinó per desestabilitzar les pautes del comerç internacional i alterar la divisió internacional del treball.
Les polítiques monetàries ultraexpansives, amb tipus d’interès zero i compra directa de deute públic per part del banc emissor, no són cap solució a la crisi. De fet, n’és una de les causes més remarcables. Les devaluacions competitives tampoc són una solució a la manca de competitivitat. Ben al contrari, són mesures proteccionistes que protegeixen sectors obsolets i ineficients, amb risc de desencadenar una guerra de divises. La debilitat de l’economia xinesa perjudica els mercats de primeres matèries i del petroli, però, a més, si els inversors anticipen noves devaluacions del iuan es podria accelerar la sortida de capitals d’aquest país, que és la segona potència econòmica mundial, amb els efectes de deflació i intensificació de la crisi a nivell mundial. Pensem també, que la Reserva Federal dels EUA té fixada una reunió per incrementar el tipus d’interès el proper mes de setembre. L’augment de l’interès punxaria la bombolla de les massives inversions errònies realitzades i tornaria a fer planejar l’espectre de la gran depressió a nivell mundial. Ajornar la decisió i deixar-la per més endavant simplement farà que la recaiguda en la depressió sigui encara més dolorosa.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)