Antieconomia

La crisi grega ha permès presenciar una lluita acarnissada entre dues maneres antagòniques de veure la construcció d’Europa, però també una preocupant deriva de l’anàlisi econòmica cap a debats ideològics marcadament antieconòmics. En paraules de Varufakis, l’ex ministre de Finances grec, “quan els preus i els salaris baixen, i el crèdit disminueix precipitadament, es demostra que no hi ha recuperació i que la situació és catastròfica”. Aquest tipus d’afirmacions són absurdes i pretenen defensar que no hi ha sortida a la crisi sense inflació (pujades de preus i salaris) i sense expansió del crèdit. Això no té sentit, perquè la inflació és sempre un dels principals problemes econòmics i no pas la solució a res. Quan els preus d’alguns actius han entrat en una dinàmica alcista, potser per culpa d’una bombolla especulativa, la solució és reajustar-los a la baixa al seu nivell natural previ, i no incrementar-los més encara. I si el combustible de la bombolla és l’excés de crèdit, la solució passa per disminuir l’addicció al diner aliè i no pas estimular encara més l’endeutament. No es pot pretendre resoldre un problema d’inflació amb més inflació ni un excés de deute amb més deute. El que tothom acceptaria com evident en l’àmbit de les ciències empíriques com la física, es discuteix sistemàticament en l’àmbit de l’economia. L’economia és la ciència social que estudia com assignar recursos escassos per satisfer necessitats humanes il·limitades. Donat que les nostres necessitats superen els recursos disponibles, convé economitzar i prioritzar els objectius. Pretendre viure indefinidament del diner aliè, com si fos un manà gratuït caigut del cel, és pura il·lusió. Grècia ha de triar. O modernitza la seva economia, desenvolupant sectors productius i equilibrant gradualment els comptes públics, o ha de sortir de l’euro i recórrer a la fabricació de dracmes per pagar les seves despeses descontrolades. El que és antieconòmic, com importants economistes defensen, és pretendre viure indefinidament dels capitals aliens i alhora impagar el deute. Traslladat a la dinàmica redistributiva de les autonomies, és antieconòmic que les comunitats receptores de subsidis públics quedin crònicament en millor situació que les comunitats que paguen més impostos. Segons un estudi recent, la desigual redistribució dels recursos entre autonomies s’agreuja més al considerar el cost de vida més alt de Catalunya i Madrid. Així, els catalans, els tercers de l’Estat a pagar més impostos, estaríem en la catorzena posició a l’hora de rebre recursos. Cal centrar els esforços en donar un ús productiu als recursos escassos i evitar la dilapidació. La resta és antieconomia.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa del Campus Manresa de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVIC-UCC)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.