Autoritats del Departament del Tresor dels Estats Units han denunciat la Banca Privada d’Andorra (BPA) per presumpte blanqueig de capitals i col·laboració amb alts funcionaris corruptes del Govern de Veneçuela i amb xarxes de crim organitzat russes i xineses. Això ha afectat de ple a Banco Madrid, filial de la BPA especialitzat en banca privada, que es troba “en situació d’impossibilitat de restituir els dipòsits, sense que tingui perspectives de poder-ho fer en un futur immediat”. L’entitat no serà rescatada, decisió inèdita a Espanya, sinó que s’encamina a la liquidació i s’activa el mecanisme perquè els clients puguin recuperar un màxim de 100.000 euros cada un. Les autoritats andorranes han cessat el consell d’administració de la BPA i per frenar la sortida de capital han establert un corralito de 2.500 euros a la setmana per client.
Aquesta nova crisi bancària a Andorra posa de manifest, una vegada més, les íntimes relacions existents entre la banca i el poder polític, així com la insolvència estructural de les entitats financeres. En el petit Principat dels Pirineus, totes les lleis que regeixen el sector financer arriben amb el vist i plau previ dels propietaris dels bancs. En un país independent de menys de 80.000 habitants (una població semblant a la de Manresa), tothom identifica les famílies Cerqueda i Ribas amb l’Andbanc; els Mora i els Ristot amb Mora Banc; els Casal, els Reig i els Pintat amb Crèdit Andorrà; i els Cierco amb la BPA. El sector financer, que representa quasi un 20% del PIB del país, finança l’Estat andorrà, amb un pressupost de 400 milions d’euros, pagant bona part dels impostos. I, per suposat, sent els principals tenidors del deute públic, equivalent a 1.000 milions més. L’estreta relació entre banca i política es concreta en una situació curiosa. Els copresidents de la BPA, els germans Cierco, tenen l’assessorament legal dels advocats Jaume Bartumeu i Marc Forné. El primer, socialdemòcrata, va ser el cap del govern andorrà entre 2009 i 2011 i el segon, liberal, entre 1994 i 2004.
Pel que fa a la manca de solvència bancària s’ha de recordar que els bancs, fruit d’un error històric que es remonta a la Gran Bretanya de 1844 amb la Llei de Peel, tenen el privilegi legal de mantenir com disponibilitats líquides només un petit percentatge dels dipòsits a la vista dels clients. En la banca de reserva fraccionària, només un mínim de l’1% del saldo dels comptes corrents està disponible. La resta ha estat invertida a llarg termini, potser en deute públic, a benefici mutu de la banca i l’Estat, però no del client. Si tots els clients volen retirar alhora els seus dipòsits a la vista, el banc no pot fer-ho per manca d’efectiu. Aquesta situació anòmala genera una situació d’insolvència estructural en la banca. Com a la pel·lícula Mary Poppins, el rumor de què el banc no vol tornar dos penics a un nen pot provocar la seva caiguda, si la por corre entre els clients i aquests s’abraonen a retirar els seus dipòsits.
La reserva fraccionària també genera serioses distorsions en l’estructura productiva que acaben en crisis financeres i recessions econòmiques. Amb aquest privilegi legal, els bancs tenen la possibilitat de multiplicar els crèdits. Concretament, a l’eurozona, amb un coeficient legal de l’1%, cada euro que entra en un banc es pot convertir potencialment en 100 euros. La disponibilitat tan generosa de crèdit provoca males inversions massives. Al final, la manca d’estalvi i de recursos reals posarà un límit a l’etapa d’exuberància irracional. La bombolla inflada gràcies a interessos artificialment baixos i a un excés de crèdit bancari, tard o d’hora, haurà de punxar. Es mostraran aleshores totes les inversions realitzades erròniament i que no poden ser rendibilitzades. S’hauran de liquidar, amb tot el dolorós procés que això comporta.
El govern d’Andorra, amb la crisi de la BPA, té ara una oportunitat per corregir l’error històric i assegurar la transparència i solvència bancàries, comprometent-se al compliment d’una ètica empresarial i d’uns principis de responsabilitat social corporativa sotmesos a escrutini de la societat. En la reestructuració bancària, hauria de separar estrictament la banca comercial de la banca d’inversió. I hauria d’obligar al compliment d’un coeficient de reserva del 100% sobre els dipòsits a la vista. Cal subratllar i repetir que només sobre els dipòsits a la vista. La banca és un intermediari financer i, naturalment, amb els fons propis de l’entitat, el banc en pot disposar com vulgui, prestant a qui estimi més convenient i amb els terminis que consideri més oportuns. També, els recursos captats a termini, pot prestar-los a termini sense inconvenient. El problema està en prestar a termini uns dipòsits que són a la vista. La banca ha de complir els mateixos principis generals del dret que s’imposen a un contracte de dipòsit d’un bé fungible. Andorra pot convertir el que és una seriosa amenaça al seu sector financer en una oportunitat única per refundar la banca amb una normativa necessària i regulació adequada al principis generals del Dret. La fortalesa financera i l’ètica bancària que s’aconseguirien, tindrien un impacte brutal sobre l’economia del Principat, que podria situar-se en els primers llocs dels estàndards internacionals.
Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Empresa. Fundació Universitària del Bages – UManresa